dissabte, 24 de novembre de 2007

Que no et "llambordi" més!

En Matthew Tree ve a Cànoves. I, com diria algun nen, amb només l’ús d’una vocal que resulta que s’utilitza molt en algunes escoles i que, amb un to burleta, diu més que alguns llibres del premi llibreter i és més expressiva que la cara dels usuaris de Renfe quan sentim els missatges descoratjadors de megafonia:
- I?

Doncs que és avui.

I...arribes, Matthew. Estàs nerviós. Jo no hauria d’estar-ho, no tinc cap motiu, però amb un atac d’empatia se m’acut imitar-te. Em tremola la veu i em sento ridícula.

Véns neguitós: un hipotètic senyor, en el seu darrer llibre (no penso donar pistes perquè no vull fer-li cap tipus de propaganda gratuïta) t’ha atacat però, encara no has pogut llegir res, només saps el que t’han dit i sembla ser que s’hi ha abonat.

Beus una ampolla d’aigua i, a poc a poc, vas desaccelerant-te i vas abaixant el teló per obviar el monòleg escrit de l’agressió.

I comences a situar al públic (una servidora inclosa) de qui ets i, sobretot, de què i com escrius i et vola una frase que m’encanta:
- “ Per a mi, escriure en català era la llibertat total”.

I comences a llegir textos d’alguns dels teus llibres. I escolto la teva mirada, miro la teva veu i toco el moviment de les teves mans. I em pregunto:

-Com ho fas per viure amb tanta intensitat i força? No pares boig amb tanta emoció? D’on treus les fletxes arrodonides i amoroses que ens conviden a llegir-te?

I m’agradaria regalar-te una bufanda que dugués l’olor de la gratitud de tots els que t’hem escoltat avui.

Jo, personalment, accepto la teva modesta invitació a gaudir de la vida.

I llavors recordo el que t’he dit abans de començar:

-“Si et trobes amb el suposat senyor escriptor respont-li amb un acte de no-violència i digues-li que tu també l’estimes però....que no et llambordi més!