dimecres, 30 de desembre de 2009

T'......

Amor meu, Abans, quan els llibres d’autoajuda no es venien als quioscs, t’hagués dit: - T’estimo perquè quan estic amb tu em quedo sense respiració. Ara, que ni l'humor passa els controls de seguretat en els aeroports: et llenço una T amb apòstrof i una clucada d’ull. I tu, que ets molt llest, ja m’entens.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Conseqüències imprevistes

Aquell nen, que tot just començava a articular els primers mots, va prescindir d’aprendre a parlar per a passar a nyequejar.

La mare plorava i plorava. Sobretot quan recordava que la cançó que li cantava cada nit per a fer-lo dormir era aquella de:

- Les oques van descalces,

descalces, descalces;

les oques van descalces,

i els ànecs també.


Aquell coi de nen podria haver triat voler ser sabater en comptes d’escollir comunicar-se com els ànecs.

divendres, 25 de desembre de 2009

Pessebre empàtic

Al costat del caganer hi he trobat un cargol que, amb molta capacitat d'empatia, provava de posar-se a la gatzoneta.

dijous, 24 de desembre de 2009

dimecres, 23 de desembre de 2009

Òptiques

La seva bellesa enlluernadora es convertí en la seva vocació. Tots els amics i amigues, coneguts i conegudes, es veieren obligats a dur ulleres de sol. I ella, que mai havia sabut què volia ser de gran, visqué de les comissions de les "òptiques" de la comarca.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Miquel teòric

Li rajava el nas d'idees, algunes velles i altres novelles. De cada mocador usat en feia una teoria.

divendres, 18 de desembre de 2009

Jo te l'encendré

Creia que, si cada dia s’hi dedicava a cor que vols, n’acabaria aprenent.

Recordava, constantment, com l’àvia li contava i insistia en la importància de la paciència i la constància.

Ella, amb un d’aquells horòscops amb fama d’endreçats i meticulosos, es delia perquè tot estigués al lloc que li pertocava. S’esmerçava i imitava l’estructura que havia vist, durant tants anys, a la casa pairal.

Seguia els consells dels amics i germans però, tot i així, sempre se li complia una trista regla de tres: com més hi intervenia i remenava, més l’ofegava i el deixava quasi sense oxigen.

En algunes ocasions, havia optat per deixar-lo fer, que anés per lliure totalment. Però aquestes experiències només portaven a que la flama s’anés apagant i, tot plegat, es refredés fins a punts preocupants.

A vegades, en algun gest d’aproximació, s’hi havia cremat els dits i mai n’acabava de trobar la mesura idònia.

Quan ja no li quedaven eines per provar i quan la sensació de no avançar va dur-la a un to de pell cada dia més esblaimat, va decidir buscar ajuda externa.

Obrí l’ordinador. Entrà a Internet. Es situà en un dels cercadors més sovintejats i va escriure les paraules que li semblaren més adequades. Llavors va poder localitzar una empresa especialitzada en ensenyar a encendre i, tant o més important, mantenir encesa, la llar de foc.

S’havia acabat la gelor a la seva vida!

Àrbitre

Va xutar-li una indirecta, provocadora i deshonesta, i l'àrbitre va indicar que continués el joc.

dijous, 17 de desembre de 2009

Mirada

Els ulls li feien figa. De la mirada en va fer una melmelada dolcíssima però només tenia una pega: era light!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Revolució ajornada

Feia molt fred. Els dits estaven petrificats i es delien per uns guants, tan suaus com la pell de la seva estimada. No podia ni enrotllar-se la cigarreta i la gelor li adormia el somriure. Llavors va prendre una decisió: deixaria la revolució per a la primavera vinent.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Vent

Vaig situar-me enmig de la forta ventada, expressament, per veure si flotava per la vida, lleugera i elegant, com les fulles marrons dels plataners. Però només vaig aconseguir ser la mare més escabellada de la porta de l'escola.

dilluns, 14 de desembre de 2009

dissabte, 12 de desembre de 2009

Monotonia

M'he topat, al carrer, amb l'esquerpa monotonia i m'ha dit que s'agafava una excedència sense sou.

divendres, 11 de desembre de 2009

Objectes perduts

Vaig anar a la secció d'objectes perduts: estava ple de jaquetes de nostàlgia i bufandes d'expectatives.

dijous, 10 de desembre de 2009

Les properes eleccions

La classe política, amoïnada pels propers comicis, va envoltar-se dels millors assessors en els àmbits econòmic i legal. Quadraven idees i legalitzaven equacions.

Alhora van contractar els humoristes, amb més índexs d’audiència, per afegir algun acudit o expressió irònica enmig dels discursos i, apropar-se així, a allò que abans dèiem poble i ara s’anomena ciutadania.

També van comptar amb terapeutes de prestigi per simular, durant la campanya electoral, un complet equilibri físic i emocional.

Alguns, els més innovadors, van convèncer als comerciants dels mercats municipals, així com al gremi dels cambrers, perquè els fessin una lliçó d’empatia i els ensenyessin les normes bàsiques per a saber escoltar.

Els professionals de la perruqueria i l’estètica els van posar les canes adequades i els quilos propis del bon magnatari.

Representants de les diverses religions del país els van fer pregàries a mida que poguessin enviar-se com a “sms” per a reforçar l’ànima dels candidats electes.

Els del gremi de sabateria els van dissenyar soles específiques per a fer la fresa oportuna de qui trepitja fort.

Els de l’àmbit de la gastronomia van fer un compendi dels aliments que, barrejats i combinats en justa mesura, alimentaven el somriure i feien brillar la pell.

Els locals d’oci nocturn van evitar l’entrada dels candidats polítics i van posar, com a porters, a experts psicòlegs per tal de fer-los pair els possibles sentiments de decepció davant la negativa.

El sector del tèxtil dissenyà vestits que engavanyaven les intencions inconscients i els feien més atractius.

Els professionals del circ van ensenyar-los a fer equilibris mentre els bombers els van cedir les xarxes per si feien algun pas en fals.

Els del sector immobiliari, aquest cop i excepcionalment, van optar per no col·laborar-hi.

Però, a l’hora de la veritat, o sigui el dia de els eleccions, tot i el suport professional de més de la meitat de la població, van trobar-se amb una abstenció del 99%. Quasi es podria dir que només havien votat els candidats i les famílies (la part més propera de la família, és clar!).

Els posteriors estudis d’empreses especialitzades en l’anàlisi dels resultats polítics van fer la diagnosi següent:
Benvolguts/udes polítics /ítiques,

Tot i que, segons les enquestes d’opinió inicials, crèiem que la participació seria de les més altes de la història, volem comunicar-los que l’abstenció només ha estat causada per una mer equívoc lingüístic.

Els felicitem per una de les campanyes més ben organitzades i participatives en el nostre país.

No obstant això, hem arribat a la conclusió que la causa de tot plegat ha estat que l’impressor de les pancartes, amb les presses de darrera hora, va convocar el poble a les properes ereccions i la gent, desconcertada, cauta i amb poc costum de mobilització per aquests temes, ha decidit quedar-se a casa fins a les properes instruccions. Així només ha estat un excés de convicció de l’eslògan.

Atentament,


Federació d’Analistes polítics

Ganes de viure

Li van caure les ganes de viure a terra, enmig de la vorera, just quan passava el servei de neteja.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Perdre-hi el cap

Anava despistada. Conduïa en direcció a Breda (més conegut en el món televisiu com a Ventdelplà), poble capitanejat pel bonic paratge del Castell de Montsoriu.

De sobte, mirant pel retrovisor, vaig detectar el que podria ser un bàrbar, amagat i protegit, dins d’un cotxe lluent i potent. El molt agosarat feia estona que provava d’apropar-se al meu cul (o sigui, a la part del darrere del meu automòbil). I vet aquí que el grosser em va avançar per la dreta prescindint de tots els convencionalismes detalladament impresos en els manuals de les autoescoles.

Vaig pensar:

- Uf!!! Aquest s’hi juga el sol abans que surti!!!

I xino- xano vaig seguir-lo, sense voler, obligada pel trànsit que ens feia anar més tranquil·lament del que ell semblava ansiejar. Anàvem l’un darrere l’altre com les erugues de la processionària.

Llavors el xiquet agafa la llauna de refresc que anava bevent i la llença per la finestra mentre prem, enèrgicament, l’accelerador.

Els meus ulls, emboirats i tot sovint amb criteri propi, es van confondre i van imaginar que aquell objecte era un cervell. I va anar veure com anava rebotint a terra, content i fent ziga-zagues, entre els cotxes, fent soroll, com si talment fos una capsa ben buida.

Avui els he castigat sense veure la televisió i amb banys de camamilla ...a veure si no van tant per lliure.

Excepció

L'excepció la corsecava fins que es va creuar amb un ésser excepcional.

dissabte, 5 de desembre de 2009

divendres, 4 de desembre de 2009

divendres, 27 de novembre de 2009

dimecres, 25 de novembre de 2009

dissabte, 21 de novembre de 2009

Una mica de Calders

"L'home s'estima el seu cognom encara que aquest sigui lleig o vulgar, o encara que porti la tara d'antigues orgies gramaticals. "
Pere Calders

divendres, 20 de novembre de 2009

Mentida (Pere Calders)

‎"Una mentida és gairebé sempre l'assaig general d'una veritat, i el pitjor és que de vegades s'inverteixen els termes, creant en el pensament vastes zones de ningú".
Pere Calders a "Ronda naval sota la boira".

dimarts, 17 de novembre de 2009

diumenge, 15 de novembre de 2009

Vidres

Els vidres, confosos i grans seguidors del sentit comú, creien que el baf que els entelava provenia de la bullida enèrgica dels macarrons. Els peus, descalços i tristos, fans aferrissats de la lògica amorosa, mormolaven que era l'halo de la presència, consistent i divertida, de l'enamorat de la mestressa.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Casinyot

Feia temps que volien fer aquell simbòlic pas i, ara, eren davant de la botiga que els ho permetria.

Miraven junts l’aparador, estrenyent-se, a consciència, les respectives mans.

Els ulls els brillaven com si fossin dos nins a l’entrada del parc d’atraccions.

Havien estalviat minses parts dels seus, miserables i injustos, sous i l’esforç semblava haver-los portat a prop del seu somni, del seu peculiar niu.

Els dos, gràcies al llarg període d’estalvi obligat, havien pogut anar consensuant els gustos decoratius.

Ella es va quedar embadalida davant els complements de la cuina: terrisses amb essència de tradició, tasses virolades a joc amb la platada, làmpades que proporcionaven la il·luminació pertinent al seu enlluernador amor, paper d’empaperar que encomanava un ambient naïf a tots els espais, tovalloles de bany amb un tacte suau com les intencions d’aquella jovenalla, quadres que vestien les parets de l’experiència vivencial que encara no podien acumular, etc.

Ell, tot i ser un noi que esquivava qualsevol estereotip, sentia, inexplicablement, una emoció primària que el duia a concentrar la seva atenció en el sofà de tres places.

Amb els seus divuit anys, i trencant amb el ritme que imposava la generació a la qual pertanyien, van decidir, alhora, pressionar el pom que els separava de l’interior de la seva tenda predilecta.

Dit i fet, van triar el que feia tant de temps que desitjaven i van donar la paga i senyal.

En el rebut ho especificava clarament:

Casa de les Nines
C. Balmes,222 Barcelona
Pagament a compte: 60 €

Ara només els quedava decidir a quina paret penjarien la seva adorable i anhelada caseta.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Bolígraf entremig dels teus dits

Qui ens havia de dir que, amb el bolígraf, que t'havien regalat a la fruiteria de la cantonada, dibuixaries, amb la precisió i meticulositat d'un cartògraf, el mapa del nostre particular i tridimensional amor.

I jo, que d'entrada patia per la tinta, normalment escassa, d'aquesta popular andròmina.

I tu, que duies a la butxaca 10 bolígrafs per garantir, amb un joc de mans dissimulat propi d'un bon il·lusionista, que la tinta donaria per molt.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Paral·lels

"No li ho va dir mai, i van deixar de veure's, perquè les línies paral·leles no es troben ni a l'infinit".
Ramon Monton

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Amorf

Va llogar-lo perquè protegís el seu amor de la lletra efa que intentava escolar-se al final d’aquesta gran paraula.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Gratar on pica (Manuel de Pedrolo)

 ‎"Mai no ens convencerem prou, els homes, que a elles també els pica on a nosaltres ens agrada de gratar" Manuel de Pedrolo en el conte "Els diumenges de casats de nou".

divendres, 23 d’octubre de 2009

Pregunta (Enric Casasses)

"Pregunta doble: qui sóc i per què escric?
Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc."
Enric Casasses

Enfilaria

Enfilaria cada lletra, amb finor i curosament, pel forat, estret i minúscul, de l'agulla fins a dir-te T'ESTIMO. De moment, però, em conformaré en abraçar-te amb literatura de canya i cordill!

divendres, 16 d’octubre de 2009

Z

Dia Z: En el Zenit d'aquest joc de lletres, fent Ziga-Zaga, hem arribat al final. Ara jornada de portes obertes al Zoo mental.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Y

Només una paraula que comença per Y: Yperita. El seu significat és: compost sulfurat emprat com a gas de guerra. La resta del full en blanc per omplir-lo de desitjos d'esborrar les guerres dels diccionaris humans.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

dissabte, 10 d’octubre de 2009

T

Dia T: T'amaniria; T'esTimbaria; T'idolaTraria; T'oculTaria; T'udolaria...i així vaig fenT amb aquest coi de condicional!

U

Dia U: Vocal per a moments íntíms, en què poses la boca preparada per a besar, o vocal, també, per a fer por.UUUUUUUUHHHH!!!!!!

divendres, 9 d’octubre de 2009

dijous, 8 d’octubre de 2009

R

Dia R: En un dia Rúfol, podem aRRaconaR els RacioneRs de Racons Rònecs i Ridículs i deixaR lloc als desitjos, Rabassuts i Radicals, que ens poRtin a feR una Rotunda Rucada.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Dia O: Hi ha dies que no sé fer l'O en un canuto. Hi ha dies que em sento com l'O oberta. Però cada dia el visc posant l'O al final de la paraula: estimO.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

M

Dia M: Mmmmmmmm!!!!....Mullader de Mots Manyacs.

N

Dia N: Lletra que, en minúscula i certa humilitat, és un plàcid tobogan. Però quan la fem majúscula (N), li pugen els fums i es troba que després de la pronunciada baixada tipogràfica només hi ha una paret infranquejable.

Saviesa xirinaquiana

"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts." - Lluís Maria Xirinacs

dissabte, 3 d’octubre de 2009

L

Dia L: mentre pensava en com es pronuncia La LLetra L, les dents s'han entrebancat amb la LLengua i ara cerquen una mediadora de conflictes que pot ben ser la salivera....

dimecres, 30 de setembre de 2009

I

Dia I: SI la I fos un sImbol matemàtIc serIa una +. Potser podrÍem aprendre a sumar les complementarIetats. I com deIa, el mestre XIrInacs, podrÍem fer la RevolucIó de les I. Però, avui, una I m'ha atropellat I m'he hagut de defensar convertint-la en una O.

J

Dia J: La Sra. Jota, tota contenta, obre una ampolla de cava. Celebra que ja no té un contracte, precari i temporal, d'ham en la pesca de seitons. Ara és un penJador homologat en una oficina de l'Administració Pública. Li anirà molt bé aquest canvi. La humitat del mar se li posava en els ossos i es recargolava fins a estar a punt de convertir-se en una U.

dimarts, 29 de setembre de 2009

H

Dia H: La Hac, tot i que cridava i cridava, no Hi Havia manera que se la sentís. El seu company va voler fer-li moixaines i ella, que era molta Hac, va dir-li: 

 - No em toquis el que no sona! 

(recordeu: ..................... Humor és amor amb H)

diumenge, 27 de setembre de 2009

F

Dia F: Finestrejant des del Festejador veia aquell Femellam: Feligreses de la Feminitat amb al·lèrgia a les Feines domèstiques.

dissabte, 26 de setembre de 2009

divendres, 25 de setembre de 2009

C

Dia C: de Cansada de Cercar la nit pels armaris.

Pròleg llibre fotogràfic

Aquest text és el pròleg d'un llibre "La práctica del desnudo fotográfico" d'en Jordi Clotas on podreu trobar fotos excel.lents i textos immillorables on la nuesa és màgia i la creativiatat és a cada pàgina
No en sé, pràcticament gens, ni de fotografia ni de vins. Evidentment em sap greu que sigui així però, per altra banda, m’alegra saber que el meu paladar sap distingir un bon vi així com els meus ulls i, d’alguna manera, la part estètica del meu intel·lecte, sap copsar una excel·lent fotografia. En aquest sentit puc dir que soc una aprenent d’enòloga de la bellesa de les fotografies d’en Jordi Clotas.

Val a dir que, a sobre, per casualitats increïbles de la vida, puc parlar des de la perspectiva de qui s’ha posat davant la seva càmera de fotografiar, amb la nuesa com a únic vestit damunt del cos.

En Jordi Clotas, amb el seu esguard, et convida a deixar-te anar amb plena llibertat i el·labora tots els ingredients perquè la model se senti molt i molt còmode. En altres paraules, et regala, ni més ni menys que, un xic d’immortalitat. Et retrata la teva essència sense cap possibilitat de comparació, ni positiva ni negativa; alhora que, reconeix i potencia, l’autenticitat de cadascuna.

És una manera d’agombolar a la persona més enllà de buscar-li la llum o el millor perfil. Entra dins de l’ésser, tot resseguint, minuciosament i amb delicadesa, qualsevol pista del caràcter que serà imprès damunt del paper fotogràfic. Com si fos un investigador del comportament humà s’endinsa dins de qui té al davant i el fa sentir especialment formós. Així és com vaig viure tenir el privilegi d’estar en el seu angular.

Puc dir que una sessió de fotos amb ell és una teràpia que recomanaria a persones a qui la por els hagués pintat la pell amb perjudicis inútils. Millor dit, és una experiència d'una intensitat de d’emocions que és apte i recomanable per a qualsevol persona, indistintament del sexe i de la forma i estètica en la qual el seu cos estigui en aquest món.

M’ha demanat que faci aquest pròleg i he jugat a ser una de les fotografies que mira (i admira) a la resta de les imatges. Per a descriure-les m’he permès l’atreviment de convertir-me en una aranya que teixia, amb fils de seda i de molts colors diferents, una teranyina que contenia emocions i sensacions ben diverses, sense codi de barres ni cap col·lador que les tamisi

Així, dins d’una teranyina, o sigui, un octàgon naturalment imperfecte, sense cap fuita però alhora sense cap empresonament, sinó només des d’una integritat de qui gaudeix l’experiència amb tots els sentits i podent tancar-la amb el luxe d’escriure aquest pròleg.

A partir d'ara el text no serà tan estructurat com en els paràgrafs anteriors. Ara esteu dins d'un joc, dins d'una sessió de fotografia d'en Jordi Clotas i us heu de gronxar, de deixar-vos endur per un tul o un mocador que us cobrirà els ulls de la racionalitat ordenada per només fruir dels sentits. Sou públic però podeu sentir-vos com si fóssiu una de les persones que posen davant la càmera.

Comença la pel·lícula i decidiu fixar-vos en el color. Les ombres parlen, amb un diàleg intens, amb el vermell més atrevit i passional. Colors brillants decoren cares que llueixen per si soles. Algun blau impertinent se situa enmig de la imatge, potser unes parets envellides ens criden l’atenció o potser el blanc d’unes ales ens portarà ben enllà.

Però si us agrada, també, sentir-vos vius és molt possible que copseu el moviment. En aquest sentit veieu cossos que s'embriaguen d'elixirs misteriosos, combinacions rotundes i simbiosis assajades conjuntament amb grans dosis de tensió convertida en bellesa i espectacle. Imaginació transformada en imatges oníriques. I, de fons, una banda sonora de música imaginària: diferent per a cada model. D’alguna manera sou davant l’alta sofisticació combinada amb menús diaris de quotidianitat.

I per seguir les pistes d'aquest joc ens hem de situar dins d'un estudi o, potser, al ben mig de la natura i justament aquí és quan ens trobem amb una esplendidesa humana que eclipsa i la natura que la abraça sense manual d’instruccions. Fruita que besa i flors que acaricien. Maternitat integrada, explícita i camuflada; vida enmig de vida. Cossos que semblen que facin la fotosíntesi. Imatges d'aigua, de rius, de mar, que ens humitegen la mirada de tant reals com semblen.

I també sou cos i us podeu imaginar alguna de les persones que surten en les fotografies com a éssers que brinden amb el seu cos i regalen el seu bes a la poesia de la imatge, a fotogrames que decoren paraules que encara no existeixen. I cossos, cossos i més cossos; tots autèntics i amb la diversitat de les ànimes, majoritàriament femenines, que duen encapsulades. I màgia i senzillesa que s'agafen de la mà. Cossos que simulen un ritual d'oferiment a l'univers. Llavis que parlen sense moure's. I alguna peça de roba que s'atreveix a apropar-se, amb prudència, a la majestuositat de tantes pells.

I què és el cos sense la mirada? Si us fixeu bé podreu veure com trobareu deesses que amb el seu esguard parlen tots els idiomes de viure. Algunes mirades cap a l'infinit i amb saltirons a l'eternitat. Mirades que repten i atrezzos provocatius. I també algun joc de seducció visual, de la model, del fotògraf i també, si t’hi fixes, podràs trobar la teva pròpia mirada.

Qualsevol dels conceptes dits fins ara podria ser l'eix central però què serien tots ells sense la nuesa? Es tracta d'una nuesa copsada per la visió de bellesa transparent del fotògraf Jordi Clotas. Com transmetre que despullar-se és físic i és alhora simbòlic. És deixar anar el cos i confiar, en un mateix i amb qui mira darrera la càmera de fotografiar. I, per a mi, hi ha una complicitat entre la l'exigència de fer les coses amb el màxim rigor, des del vessant de la tècnica, juntament amb la creativitat desbocada d'aquest artista. Quasi podríem dir que és una complicitat ratllant el delicte de tan agosarada com arribar a ésser. I per acabar-ho d'arrodonir, ens trobem amb la dosi d'aquest poeta visual que té el do de veure més el que s'amaga que el que es mostra.

I per anar acabant el pròleg i començar a assaborir aquest excel•lent convit permeteu-me que finalitzi amb una mica d'emocions concentrades amb quatre paraules. En cada imatge podreu aturar-vos i us sortiran emocions per a descriure-les que poden anar en molts sentits. Tan us podeu trobar amb vides que semblen noves barrejades amb vides cansades; expressivitat desbordant juntament amb serenor i tranquil·litat o confusió entre la carn i les abraçades de l'arbre que sembla que faci segles que espera el contacte de la tendresa d'aquella pell. Alegria, melancolia, innocència, desafiament... Bellesa vivencial, pura i dura. Vosaltres mateixos. Jo, amb humilitat, us convido a que gaudiu aturant-vos, mirant, sentint i posant-vos en la pell de tots els actors: models i fotògraf. És molt probable que us entrin ganes de ser un dels propers protagonistes d'aquests petits tresors.

dijous, 24 de setembre de 2009

B

Dia B: B de Bes, Bajoc i Bencossat, que ha viatjat molt i valora la Bona olor de cada Bella galta.

B

Dia B: B de Bes, Bajoc i Bencossat, que ha viatjat molt i valora la Bona olor de cada Bella galta.

dimecres, 23 de setembre de 2009

dijous, 27 d’agost de 2009

El príncep plega

Ell era el príncep d’aquella monarquia lleugera de conte infantil. Com tots els de la seva quinta va sortir, de nit, a ballar.

L’estiraven les ànsies de conèixer la noia amb qui havia de complir una de les poques obligacions d’un monarca: assegurar l’hereu a la seva parentela.

En veure-la, va quedar completament enamorat de la majestuositat d’aquella noia que dansava a la sala petita de l’exclusiva i elegant discoteca.

Eren prop de les dotze de la nit i, tal i com marcava la faula, la noia va arrencar a córrer abans que el BMW, que tenia aparcat en el pàrquing d’aquell luxós edifici, es convertís en carbassa.

En aquell precís instant, el príncep va prendre una dràstica decisió: va llençar la corona per la borda i va marxar lluny del seu fat.

N’estava tip d’aquella història, certament traumàtica, d’emprovar el recoi de sabateta a totes les noies del regne amb aquella fortor de peus concos.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Senglar

Amb la llibreta a la mà, capficada i amb por pel possible desamor, avanço, absorta, per camins d’alzinars.

De sobte, un senglar ben gros, amb cara d’enrabiat i molest, salta del marge i se’m planta al davant.

Busco la camada per entendre la seva mirada defensiva però no la veig enlloc. Està sol.

Tremolo, no sé massa què he de fer però, després d’un estiu sense emocions fortes, trio, de forma inconscient, atansar-m’hi.

Mou el cap com si estigués negant quelcom amb contundència i clava el seu musell damunt del full: em senyala, molt enfurismat, una errada de sintaxi bestial.

Magnífic dibuix de Lucía González Jarque

dissabte, 22 d’agost de 2009

diumenge, 16 d’agost de 2009

Involuntats impertinents

Tot esperant el tren, un parell de petons, de la parella que anava en l’altre direcció, van descarrilar.

Jo no els volia pas però la reglamentació ferroviària d’aquell país així ho exigia i vaig endur-me’ls galtes enllà.

I, tal i com temia, a la frontera vaig tenir problemes: el detector de besades involuntàries no em va deixar creuar.

divendres, 31 de juliol de 2009

Cocodril

En el teu somni

temies pel cocodril,

però res comparable

a la seva paüra:

aquella tarda tenia hora al dentista.

dissabte, 28 de març de 2009

"Striptease" a Cànoves

Article publicat en el diari comarcal http://www.el9nou.cat/.

Com cada dia sé que ens veurem, quasi ens despertarem plegades. M’agradi més o menys, et necessito; depenc de tu.

Sovint les presses de la quotidianitat no em permeten deturar-me a mirar-te amb els ulls de qui et veu per primera vegada. La teva olor, com de lilàs, m’acompanya lànguidament, i t’agraeixo com m’has acollit algun vespre quan, tot i saber que he quedat amb persones que mai has vist, segueixes esperant-me i donant-me la calidesa de la familiaritat.

No vull jutjar-te, ni a tu ni als qui ara et despullen. Només sé que, amb mi, t’has portat sempre bé i, per tant, he de donar-te les gràcies. Quanta saviesa deus tenir acumulada que et fa restar muda veient com els més mundans anem amunt i avall. Quina bogeria d’esclavitud ràpida, la nostra.

Disculpa’ns, no ho fem expressament; córrer, córrer i córrer està imprès a la sang dels nostres dies i no podem deturar-nos per impregnar-nos de la teva bellesa. Jo, avui, ho intento. Poso un xic de música clàssica i t’observo, ben a poc a poc, a ralentí.

Però et sento diferent; no ets la mateixa de sempre. Algú t’ha encotillat els pulmons. No vull saber qui ha estat. Ells són aquí, controlant i guiant el teu estriptis forçós. Segurament no s’han plantejat si és millor la teva nuesa o mantenir el misteri del que és desconegut. Però algú, vés a saber qui, els ha ordenat que et desvesteixin. I ho fan i, a més a més, per torns. Uns quants s’hi esmeren amb més delicadesa perquè en el fons saben que estan fent quelcom important; d’altres llueixen unes formes més barroeres; els més impulsius i, d’alguna manera, els més comunitaris, proposen organitzar una plataforma per recollir signatures per declarar-te bé d’interès local; els més despistats passen ben a prop teu i ni se n’adonen de les carenes que deixes intuir, dels teus pits exuberants. La teva nuesa ens permet veure-hi més enllà, com si ens obrís els ulls a paratges mai visitats.

Se t’escapa el riure per sota el nas perquè, amb arbres o sense, segueixes tenint el control de la nostra vida.

Els del RACC diuen que ets de les més perilloses de Catalunya i, tot i així, ens atrevim a fer-te un simulacre de liposucció de les corbes més pronunciades.

Perdona’ns, carretera de Cànoves a Cardedeu; els humans som així. Necessitem fer i desfer l’entorn per evitar exercir la responsabilitat de cadascú de nosaltres.

Ja ho veus: sovint ens fa massa por alentir el ritme de les nostres vides.

dilluns, 16 de març de 2009

El collaret blau

Com cada matí, s’havia llevat d’hora. El seu esperit competitiu deia: un altre dia he estat la primera en llevar-me en el meu poble tic-xic-mic, camacurt i ballaric.

Sense dubtar-ho gens, s’havia vestit amb el collaret blau que ell li va regalar la darrera nit que van compartir coixí (i coixinera).

Arribava al seu submón ferroviari. Van anar arribant els seus amics: en Josan, el seu príncep ferroviari, li diria el bon dia més rialler; en Pep, li discutiria sobre l’ARE del seu poble; i, un darrere l’altre, van omplir l’estació. Aquell lloc semblava dissenyat perquè tots, tan diferents, encaixessin barrejats.

Aquell dia se sentia especialment trista i melancòlica; sort que els seus companys de tren eren com una família! No podia amagar-los-ho: tornava a cercar tiretes per al seu cor tan apedaçat. Necessitava la seva complicitat, mentre que ells, de forma dissimulada, l’havien esquivat.

Volia dir-los que encara se sentia enamorada d’aquell xiquet que l’havia engalanat amb el collaret blau. Volia posar el senyal de prohibit el pas a tot el pensament que fes referència a ell. Però com més pretenia deturar-ho, més capficada se sentia en la pèrdua de la seva ànima bessona.

Va pujar al vagó i va agafar el seu llibre. Quan es preparava per posar-lo a la falda, va despertar de la seva obsessió amorosa; va tornar a la realitat amb una de les sorpreses més impactants de la seva vida: va adonar-se, absorta, que aquell dia només duia el collaret blau. Havia oblidat de vestir-se.

divendres, 30 de gener de 2009

"Okupes" culturals a Cànoves

Article publicat al 9Nou Vallès Oriental el 30 de gener de 2009


En ocasions tinc la sensació que hi ha algunes, a vegades són homes, que fan grans revolucions teòriques i dialèctiques i, altres persones, sovint són dones, que fan petites revolucions quotidianes i pràctiques. Avui en volia compartir amb tu, si et ve de gust, una de les petitones. En un poble del Parc Natural del Montseny, anomenat Cànoves i Samalús, hi ha un parell de personatges que tornen a arrencar el Cicle Cultural. I ara, segurament diràs: Quina novetat en un Vallès, per sort, tan ric en cultura com el nostre!

Atura, atura...

No es tracta pas d’una història amb tics de vulgaritat i sense sentit de dues baliga-balaga que no saben què fer-ne, del seu temps lliure.

Situem-nos. Som enmig d’una revolució xica de les d’estar per casa, amb pocs, però dolços i amorosos, efectes col·laterals. M’explico.

Aquest divendres, 30 de gener de 2009, hem convidat la Najat El Hachmi a Cànoves. La majoria busquen el local social del poble, on creuen que la trobaran dalt d’un entarimat , però van ben errats. Ens trobem en una de les cases senyorials del nostre poble, la Torre Massaguer; d’aquelles que, quan hi entres, notes com l’ànima és present a les parets. La llar de foc crema lentament per convidar-nos al caliu i les flames, tot guspirejant calmades, ens informen del respecte a aquest lloc sagrat: són les seves golfes. Llibres arreu i mobiliari que ens fa present el passat. Anem entrant com si fos una cerimònia solemne i fem una colleta de 40 persones amb ganes d’escoltar la coneguda escriptora. Ella comença prudent, però crec que el “flexo” (que potser té més anys que ella) de la tauleta que l’acompanya li fa una aclucada d’ull i la porta a anar traient una ironia intel·ligent i lúcida. Ens reconeix que mai havia fet una xerrada literària en un lloc com aquest. La pau de l’espai i del públic l’amoroseix i no pot aturar les ganes d’explicar-nos la seva experiència vivencial des que li van atorgar el Premi Ramon Llull 2008, fins just avui que és l’endemà del relleu d’aquest trofeu. Més tard, el mal de panxa li recordarà que no és el premi el més important, sinó la riquesa, senzillesa i l’impacte de la seva escriptura, que ens ajuda en la bonica tasca de ser cada dia més lliures.

Un cop més ens han obert de bat a bat les portes d’una casa, propietat privada, al poble. Un cop més hem seguit la cançó d’en Sisa: “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha... cases d'algú”.

Un cop més, algun diari ha ignorat la nostra càlida i no-oficial activitat cultural. Però no t’amoïnis: en el públic hi ha la gent que, sense haver llegit Vicent Andrés Estellés, sap, perquè ho duu dins seu, que “allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble”.

I, enxarxant-nos, aconseguim ser okupes culturals per un dia (amb el permís i l’excel·lent acollida dels propietaris). I visca la nostra diminuta revolució!