dilluns, 16 de març de 2009

El collaret blau

Com cada matí, s’havia llevat d’hora. El seu esperit competitiu deia: un altre dia he estat la primera en llevar-me en el meu poble tic-xic-mic, camacurt i ballaric.

Sense dubtar-ho gens, s’havia vestit amb el collaret blau que ell li va regalar la darrera nit que van compartir coixí (i coixinera).

Arribava al seu submón ferroviari. Van anar arribant els seus amics: en Josan, el seu príncep ferroviari, li diria el bon dia més rialler; en Pep, li discutiria sobre l’ARE del seu poble; i, un darrere l’altre, van omplir l’estació. Aquell lloc semblava dissenyat perquè tots, tan diferents, encaixessin barrejats.

Aquell dia se sentia especialment trista i melancòlica; sort que els seus companys de tren eren com una família! No podia amagar-los-ho: tornava a cercar tiretes per al seu cor tan apedaçat. Necessitava la seva complicitat, mentre que ells, de forma dissimulada, l’havien esquivat.

Volia dir-los que encara se sentia enamorada d’aquell xiquet que l’havia engalanat amb el collaret blau. Volia posar el senyal de prohibit el pas a tot el pensament que fes referència a ell. Però com més pretenia deturar-ho, més capficada se sentia en la pèrdua de la seva ànima bessona.

Va pujar al vagó i va agafar el seu llibre. Quan es preparava per posar-lo a la falda, va despertar de la seva obsessió amorosa; va tornar a la realitat amb una de les sorpreses més impactants de la seva vida: va adonar-se, absorta, que aquell dia només duia el collaret blau. Havia oblidat de vestir-se.