diumenge, 6 de desembre de 2009

Perdre-hi el cap

Anava despistada. Conduïa en direcció a Breda (més conegut en el món televisiu com a Ventdelplà), poble capitanejat pel bonic paratge del Castell de Montsoriu.

De sobte, mirant pel retrovisor, vaig detectar el que podria ser un bàrbar, amagat i protegit, dins d’un cotxe lluent i potent. El molt agosarat feia estona que provava d’apropar-se al meu cul (o sigui, a la part del darrere del meu automòbil). I vet aquí que el grosser em va avançar per la dreta prescindint de tots els convencionalismes detalladament impresos en els manuals de les autoescoles.

Vaig pensar:

- Uf!!! Aquest s’hi juga el sol abans que surti!!!

I xino- xano vaig seguir-lo, sense voler, obligada pel trànsit que ens feia anar més tranquil·lament del que ell semblava ansiejar. Anàvem l’un darrere l’altre com les erugues de la processionària.

Llavors el xiquet agafa la llauna de refresc que anava bevent i la llença per la finestra mentre prem, enèrgicament, l’accelerador.

Els meus ulls, emboirats i tot sovint amb criteri propi, es van confondre i van imaginar que aquell objecte era un cervell. I va anar veure com anava rebotint a terra, content i fent ziga-zagues, entre els cotxes, fent soroll, com si talment fos una capsa ben buida.

Avui els he castigat sense veure la televisió i amb banys de camamilla ...a veure si no van tant per lliure.