dissabte, 28 de març de 2009

"Striptease" a Cànoves

Article publicat en el diari comarcal http://www.el9nou.cat/.

Com cada dia sé que ens veurem, quasi ens despertarem plegades. M’agradi més o menys, et necessito; depenc de tu.

Sovint les presses de la quotidianitat no em permeten deturar-me a mirar-te amb els ulls de qui et veu per primera vegada. La teva olor, com de lilàs, m’acompanya lànguidament, i t’agraeixo com m’has acollit algun vespre quan, tot i saber que he quedat amb persones que mai has vist, segueixes esperant-me i donant-me la calidesa de la familiaritat.

No vull jutjar-te, ni a tu ni als qui ara et despullen. Només sé que, amb mi, t’has portat sempre bé i, per tant, he de donar-te les gràcies. Quanta saviesa deus tenir acumulada que et fa restar muda veient com els més mundans anem amunt i avall. Quina bogeria d’esclavitud ràpida, la nostra.

Disculpa’ns, no ho fem expressament; córrer, córrer i córrer està imprès a la sang dels nostres dies i no podem deturar-nos per impregnar-nos de la teva bellesa. Jo, avui, ho intento. Poso un xic de música clàssica i t’observo, ben a poc a poc, a ralentí.

Però et sento diferent; no ets la mateixa de sempre. Algú t’ha encotillat els pulmons. No vull saber qui ha estat. Ells són aquí, controlant i guiant el teu estriptis forçós. Segurament no s’han plantejat si és millor la teva nuesa o mantenir el misteri del que és desconegut. Però algú, vés a saber qui, els ha ordenat que et desvesteixin. I ho fan i, a més a més, per torns. Uns quants s’hi esmeren amb més delicadesa perquè en el fons saben que estan fent quelcom important; d’altres llueixen unes formes més barroeres; els més impulsius i, d’alguna manera, els més comunitaris, proposen organitzar una plataforma per recollir signatures per declarar-te bé d’interès local; els més despistats passen ben a prop teu i ni se n’adonen de les carenes que deixes intuir, dels teus pits exuberants. La teva nuesa ens permet veure-hi més enllà, com si ens obrís els ulls a paratges mai visitats.

Se t’escapa el riure per sota el nas perquè, amb arbres o sense, segueixes tenint el control de la nostra vida.

Els del RACC diuen que ets de les més perilloses de Catalunya i, tot i així, ens atrevim a fer-te un simulacre de liposucció de les corbes més pronunciades.

Perdona’ns, carretera de Cànoves a Cardedeu; els humans som així. Necessitem fer i desfer l’entorn per evitar exercir la responsabilitat de cadascú de nosaltres.

Ja ho veus: sovint ens fa massa por alentir el ritme de les nostres vides.

dilluns, 16 de març de 2009

El collaret blau

Com cada matí, s’havia llevat d’hora. El seu esperit competitiu deia: un altre dia he estat la primera en llevar-me en el meu poble tic-xic-mic, camacurt i ballaric.

Sense dubtar-ho gens, s’havia vestit amb el collaret blau que ell li va regalar la darrera nit que van compartir coixí (i coixinera).

Arribava al seu submón ferroviari. Van anar arribant els seus amics: en Josan, el seu príncep ferroviari, li diria el bon dia més rialler; en Pep, li discutiria sobre l’ARE del seu poble; i, un darrere l’altre, van omplir l’estació. Aquell lloc semblava dissenyat perquè tots, tan diferents, encaixessin barrejats.

Aquell dia se sentia especialment trista i melancòlica; sort que els seus companys de tren eren com una família! No podia amagar-los-ho: tornava a cercar tiretes per al seu cor tan apedaçat. Necessitava la seva complicitat, mentre que ells, de forma dissimulada, l’havien esquivat.

Volia dir-los que encara se sentia enamorada d’aquell xiquet que l’havia engalanat amb el collaret blau. Volia posar el senyal de prohibit el pas a tot el pensament que fes referència a ell. Però com més pretenia deturar-ho, més capficada se sentia en la pèrdua de la seva ànima bessona.

Va pujar al vagó i va agafar el seu llibre. Quan es preparava per posar-lo a la falda, va despertar de la seva obsessió amorosa; va tornar a la realitat amb una de les sorpreses més impactants de la seva vida: va adonar-se, absorta, que aquell dia només duia el collaret blau. Havia oblidat de vestir-se.