dimecres, 30 de desembre de 2009

T'......

Amor meu, Abans, quan els llibres d’autoajuda no es venien als quioscs, t’hagués dit: - T’estimo perquè quan estic amb tu em quedo sense respiració. Ara, que ni l'humor passa els controls de seguretat en els aeroports: et llenço una T amb apòstrof i una clucada d’ull. I tu, que ets molt llest, ja m’entens.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Conseqüències imprevistes

Aquell nen, que tot just començava a articular els primers mots, va prescindir d’aprendre a parlar per a passar a nyequejar.

La mare plorava i plorava. Sobretot quan recordava que la cançó que li cantava cada nit per a fer-lo dormir era aquella de:

- Les oques van descalces,

descalces, descalces;

les oques van descalces,

i els ànecs també.


Aquell coi de nen podria haver triat voler ser sabater en comptes d’escollir comunicar-se com els ànecs.

divendres, 25 de desembre de 2009

Pessebre empàtic

Al costat del caganer hi he trobat un cargol que, amb molta capacitat d'empatia, provava de posar-se a la gatzoneta.

dijous, 24 de desembre de 2009

dimecres, 23 de desembre de 2009

Òptiques

La seva bellesa enlluernadora es convertí en la seva vocació. Tots els amics i amigues, coneguts i conegudes, es veieren obligats a dur ulleres de sol. I ella, que mai havia sabut què volia ser de gran, visqué de les comissions de les "òptiques" de la comarca.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Miquel teòric

Li rajava el nas d'idees, algunes velles i altres novelles. De cada mocador usat en feia una teoria.

divendres, 18 de desembre de 2009

Jo te l'encendré

Creia que, si cada dia s’hi dedicava a cor que vols, n’acabaria aprenent.

Recordava, constantment, com l’àvia li contava i insistia en la importància de la paciència i la constància.

Ella, amb un d’aquells horòscops amb fama d’endreçats i meticulosos, es delia perquè tot estigués al lloc que li pertocava. S’esmerçava i imitava l’estructura que havia vist, durant tants anys, a la casa pairal.

Seguia els consells dels amics i germans però, tot i així, sempre se li complia una trista regla de tres: com més hi intervenia i remenava, més l’ofegava i el deixava quasi sense oxigen.

En algunes ocasions, havia optat per deixar-lo fer, que anés per lliure totalment. Però aquestes experiències només portaven a que la flama s’anés apagant i, tot plegat, es refredés fins a punts preocupants.

A vegades, en algun gest d’aproximació, s’hi havia cremat els dits i mai n’acabava de trobar la mesura idònia.

Quan ja no li quedaven eines per provar i quan la sensació de no avançar va dur-la a un to de pell cada dia més esblaimat, va decidir buscar ajuda externa.

Obrí l’ordinador. Entrà a Internet. Es situà en un dels cercadors més sovintejats i va escriure les paraules que li semblaren més adequades. Llavors va poder localitzar una empresa especialitzada en ensenyar a encendre i, tant o més important, mantenir encesa, la llar de foc.

S’havia acabat la gelor a la seva vida!

Àrbitre

Va xutar-li una indirecta, provocadora i deshonesta, i l'àrbitre va indicar que continués el joc.

dijous, 17 de desembre de 2009

Mirada

Els ulls li feien figa. De la mirada en va fer una melmelada dolcíssima però només tenia una pega: era light!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Revolució ajornada

Feia molt fred. Els dits estaven petrificats i es delien per uns guants, tan suaus com la pell de la seva estimada. No podia ni enrotllar-se la cigarreta i la gelor li adormia el somriure. Llavors va prendre una decisió: deixaria la revolució per a la primavera vinent.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Vent

Vaig situar-me enmig de la forta ventada, expressament, per veure si flotava per la vida, lleugera i elegant, com les fulles marrons dels plataners. Però només vaig aconseguir ser la mare més escabellada de la porta de l'escola.

dilluns, 14 de desembre de 2009

dissabte, 12 de desembre de 2009

Monotonia

M'he topat, al carrer, amb l'esquerpa monotonia i m'ha dit que s'agafava una excedència sense sou.

divendres, 11 de desembre de 2009

Objectes perduts

Vaig anar a la secció d'objectes perduts: estava ple de jaquetes de nostàlgia i bufandes d'expectatives.

dijous, 10 de desembre de 2009

Les properes eleccions

La classe política, amoïnada pels propers comicis, va envoltar-se dels millors assessors en els àmbits econòmic i legal. Quadraven idees i legalitzaven equacions.

Alhora van contractar els humoristes, amb més índexs d’audiència, per afegir algun acudit o expressió irònica enmig dels discursos i, apropar-se així, a allò que abans dèiem poble i ara s’anomena ciutadania.

També van comptar amb terapeutes de prestigi per simular, durant la campanya electoral, un complet equilibri físic i emocional.

Alguns, els més innovadors, van convèncer als comerciants dels mercats municipals, així com al gremi dels cambrers, perquè els fessin una lliçó d’empatia i els ensenyessin les normes bàsiques per a saber escoltar.

Els professionals de la perruqueria i l’estètica els van posar les canes adequades i els quilos propis del bon magnatari.

Representants de les diverses religions del país els van fer pregàries a mida que poguessin enviar-se com a “sms” per a reforçar l’ànima dels candidats electes.

Els del gremi de sabateria els van dissenyar soles específiques per a fer la fresa oportuna de qui trepitja fort.

Els de l’àmbit de la gastronomia van fer un compendi dels aliments que, barrejats i combinats en justa mesura, alimentaven el somriure i feien brillar la pell.

Els locals d’oci nocturn van evitar l’entrada dels candidats polítics i van posar, com a porters, a experts psicòlegs per tal de fer-los pair els possibles sentiments de decepció davant la negativa.

El sector del tèxtil dissenyà vestits que engavanyaven les intencions inconscients i els feien més atractius.

Els professionals del circ van ensenyar-los a fer equilibris mentre els bombers els van cedir les xarxes per si feien algun pas en fals.

Els del sector immobiliari, aquest cop i excepcionalment, van optar per no col·laborar-hi.

Però, a l’hora de la veritat, o sigui el dia de els eleccions, tot i el suport professional de més de la meitat de la població, van trobar-se amb una abstenció del 99%. Quasi es podria dir que només havien votat els candidats i les famílies (la part més propera de la família, és clar!).

Els posteriors estudis d’empreses especialitzades en l’anàlisi dels resultats polítics van fer la diagnosi següent:
Benvolguts/udes polítics /ítiques,

Tot i que, segons les enquestes d’opinió inicials, crèiem que la participació seria de les més altes de la història, volem comunicar-los que l’abstenció només ha estat causada per una mer equívoc lingüístic.

Els felicitem per una de les campanyes més ben organitzades i participatives en el nostre país.

No obstant això, hem arribat a la conclusió que la causa de tot plegat ha estat que l’impressor de les pancartes, amb les presses de darrera hora, va convocar el poble a les properes ereccions i la gent, desconcertada, cauta i amb poc costum de mobilització per aquests temes, ha decidit quedar-se a casa fins a les properes instruccions. Així només ha estat un excés de convicció de l’eslògan.

Atentament,


Federació d’Analistes polítics

Ganes de viure

Li van caure les ganes de viure a terra, enmig de la vorera, just quan passava el servei de neteja.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Perdre-hi el cap

Anava despistada. Conduïa en direcció a Breda (més conegut en el món televisiu com a Ventdelplà), poble capitanejat pel bonic paratge del Castell de Montsoriu.

De sobte, mirant pel retrovisor, vaig detectar el que podria ser un bàrbar, amagat i protegit, dins d’un cotxe lluent i potent. El molt agosarat feia estona que provava d’apropar-se al meu cul (o sigui, a la part del darrere del meu automòbil). I vet aquí que el grosser em va avançar per la dreta prescindint de tots els convencionalismes detalladament impresos en els manuals de les autoescoles.

Vaig pensar:

- Uf!!! Aquest s’hi juga el sol abans que surti!!!

I xino- xano vaig seguir-lo, sense voler, obligada pel trànsit que ens feia anar més tranquil·lament del que ell semblava ansiejar. Anàvem l’un darrere l’altre com les erugues de la processionària.

Llavors el xiquet agafa la llauna de refresc que anava bevent i la llença per la finestra mentre prem, enèrgicament, l’accelerador.

Els meus ulls, emboirats i tot sovint amb criteri propi, es van confondre i van imaginar que aquell objecte era un cervell. I va anar veure com anava rebotint a terra, content i fent ziga-zagues, entre els cotxes, fent soroll, com si talment fos una capsa ben buida.

Avui els he castigat sense veure la televisió i amb banys de camamilla ...a veure si no van tant per lliure.

Excepció

L'excepció la corsecava fins que es va creuar amb un ésser excepcional.

dissabte, 5 de desembre de 2009

divendres, 4 de desembre de 2009