dimecres, 17 de febrer de 2010

Rentadora

Ella feia dies que veia que aquella relació amorosa, que havien iniciat feia uns 9 mesos, s’havia esgotat. Era el final d’un, curt i centrifugat, trajecte. Però no sabia pas com esbandir-lo. Al final va agafar el toro per les banyes i amb la poca habilitat comunicativa que la caracteritzava va dir-li:

- Amor meu, això nostre no funciona. He pensat que és com la rentadora vella: surt més a compte buscar-ne una de nova que mirar de reparar el que no acaba de rutllar.

Ell, esmaperdut i garratibat, no entenia aquell programa de rentat amb aigua freda. Les llàgrimes, aquest cop sense la calç corrosiva de l’aigua, van rodolar-li galtes avall.

Va quedar-se amb la sensació que deuen tenir els jerseis, que s'eslleneguen quan els canvia el destí de rentar-los, a mà i amb dolcesa, per giravoltar dins d’aquell estri, fred i metàl·lic, de la solitud.

Quan va recuperar les energies justes va quedar-se-la mirant amb l’esguard planxat, sense cap arruga. Decidí plegar, cerimoniosament, els ulls i tancar-los davant la impotència que genera el fet d’esperar uns mots suavitzants que no arriben. En Joan va sortir esperitat, en direcció al petit despatx que tenien en el rebedor.

Buscava frisós uns papers sense gosar preguntar-li on els havia desat. Recordava que era un full amb el segell de la botiga d’electrodomèstics del centre.

Quan ja començava a perdre l’esma va trobar una carpeta on hi havia la documentació. Va agafar el full i el llençà, amb ràbia, a la llar de foc. L’emocionà, enormement, veure com la barreja de colors de la combustió i l’olor de l’alzina cremada s’enduien el valor del certificat de garantia, de dos anys, d’aquella relació.