dijous, 17 de juny de 2010

"Enterro" del camp de futbol

Article publicat a la revista local "El Picot" de la secció d'ERC de Cànoves i Samalús
Hi havia una vegada un noi alegre, juganer i molt afeccionat al futbol. Sovint es perdia, amb els amics, per fer quatre xuts; concretament en un camp del poble de Cànoves. Era una d’aquelles persones que tenen un tros d’ànima per a ells i en guarden, curosament, un altre tros per a la comunitat, per a la gent del seu poble. Però no ens poséssim pas transcendents perquè, ell, el que transmetia, a tort i a dret, era il·lusió per viure.

Aquell jove, de tarannà senzill però no bajoc, va lluitar i lluitar per aconseguir que aquell camp, envoltat de pins, es convertís en un equipament municipal esportiu. I se’n sortí (gràcies a les seves gestions, o millor dit, gràcies al seu cor generós).

Estic parlant de principi dels anys 80, on la transició encara no feia olor a cremat; tot estava per fer i la il·lusió ho tenyia tot de possibilitat.

I vet aquí que aquell final de conte que semblava feliç s’emboirà el dia que el noi, que ja no era tan noi, tingué un accident on hi perdé la vida. Llavors, en un ple municipal es decidí posar el seu nom en aquell camp de futbol. Carai de Francesc Bruguera! Havia passat a formar part de la memòria, escrita i vivencial, d’aquella col·lectivitat.

Fem quatre camallades i ens situem al 2010.

Fa temps que una mà negra ha enfosquit aquell espai. El camp està degradat i fa pocs anys es van cremar els vestidors. No s’ha dut a terme cap política municipal d’impuls a l’esport. No s’ha entrevist cap desig de salvar-ne l’essència.

Els arguments polítics de la manca de recursos situen una futura llar d’infants al ben mig d’aquell indret. El ciment s’enduu el record d’aquelles calces curtes corrent, amb ànsia, darrera d’una pilota. Els crits dels menuts substituiran el cant efusiu de la golejada.

En Francesc potser despertarà, possiblement trist, i agafarà els guixos de les pissarres per tornar a dibuixar les línies del camp.