dilluns, 22 de novembre de 2010

Els castells, un bon referent

Article publicat el 22 de novembre de 2010 al diari digital http://www.aravalles.cat/:

http://blogs.aravalles.cat/nuria-pujolas/blog/els-castells-un-bon-referent

Ara que estem en període electoral i aprofitant que els castells acaben de declarar-los patrimoni de la humanitat fóra bo emmirallar-nos-hi com a model de societat on la base, majoritària, va delegant el seu poder d’avall cap a munt, compaginant la saviesa dels més grans amb la joventut dels enxanetes. Una societat on els valors de competició i cooperació són compatibles i se n’obtenen resultats clarament positius i, al mateix temps, d’una bellesa inqüestionable.

Si Catalunya fos una empresa, els castells podrien ser bona part del seu know how: una expressió clara de com es fan les coses al nostre país; una forma d’ensenyar qui som i com sabem fer ús de la rauxa i el seny. Els caps de colla, com si fossin enginyers impecables, ens ajudarien a comprendre allò que a vegades es fa difícil en el món empresarial, o sigui, com la tècnica és tan necessària per crear un castell humà com la intel·ligència emocional a l’hora de fer florir el millor de cada persona; i, com aquell que no vol la cosa, ja tenim en equilibri el cap i el cor.

I un cop ja tenim el cap i el cor units i treballant, el nostre jo artístic ens preguntarà què en fem de la creativitat? Doncs usem aquesta innegable expressió creativa com a eina d’integració amb la comunitat de cada territori. Construïm quelcom que podria ser clarament la icona del que ara coneixem com a participació ciutadana i que aconsegueix la intervenció de la societat en quelcom públic i comunitari. No em negareu pas que els castells són una creació cultural (i escultural) col·lectiva?

Som davant d’una espècie de mandala a la catalana on després de construir una peça estètica, humana, basada en la simetria i en un eix de força vertical, hom pot aprendre que tot és transitori i mutable i que l’esforç es dissolt com si no hagués existit mai. I si em permeteu tancaria la porta d’aquest article amb un intent de metàfora: si hi ha un camí de la terra cap al cel és el de la força de la unió entre les persones.

Felicitats castellers i castelleres!! Moltes gràcies!!