diumenge, 21 de novembre de 2010

Prosa acròstica?


A la Dolors, en contra del seu nom, mai l’havien vist patir.
Pertanyia al grup minoritari de la seva generació que no havien estat diagnosticats d’hiperactius. Eren ben escassos però, com ja sabeu, l’excepció confirma la regla.
A l’hospital el pediatre no li va comunicar a la seva mare però aquell infant encetava una existència particular com un diccionari on algú, més o menys entremaliat, li hagués arrabassat les pàgines de les paraules desig, il·lusió i passió.
Tenia divuit anys, acabats de fer, i ja era la reina del sofà. No pas perquè fos seguidora de la corrent de l’estoïcisme sinó més aviat alguna son estranya havia conquerit, exitosament, la seva ànima. No tenia amics, talment com si l’amistat també li produís indiferència.
I mentre els pares es desesperaven i treien totes les passions i sofriments ella restava impassible. Sempre arrossegava els peus com si la vida exercís una pressió extraordinària damunt del seu cos. Per sort, en una revisió a fons, amb analítiques incloses i feta per un metge espavilat de la mútua, van poder precisar l’origen d’aquells símptomes neutrals.
A les venes, i superant qualsevol fórmula valenciana, hi duia una orxata excel·lent.

2 comentaris:

Tri Plet ha dit...

(Ja he arribat fins aquí, salutacions)

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies Tri Plet!!!!una abraçada!!!!