dilluns, 3 de gener de 2011

Compartir ments


Sóc al tren. A frec, tres noies, tres moderns uniformes. D’un curt somriure en surt una frase curulla:

―A mi, m’encanta l’exèrcit!

Pensaments pansits desfilen un compàs podrit. L’aire inspirat és resclosit. M’ofega, sí, m’ofega l’escanyada memòria. La seva veu, de falset, comanda el galió del record. El sentit absurd metralla els timpans. Perdo l’olfacte de la tendresa. La còmplice riallada de les camarades dispara a mansalva. Fa fred, és el fred de l’ànima llisa de l’espingarda. Les portes s’obren: cric-crac! És el cric-crac dels fusells de l’Ebre. Baixo sense fressa, camuflada entre el batalló. La dita menteix: si cou no és que cura.


Foto del caganer Carme Chacon, ministra de defensa

10 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

La dita menteix. Però encara no ens han abduït.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

I que així sigui...per molt de temps!...Bon dia Jordi!

Albert Guasch Ribas ha dit...

Excel·lent escrit; crític, sensible i evocador.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Albert...el que és excel·lent és la teva R-bonica crítica!

wanderlust ha dit...

ei, aquest se m'havia passat, m'encanta llegir-te!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

wanderlust...gràcies per l'afalac...Aquest escrit el vaig fer a consciència...

Anna Pantinat ha dit...

molt bona!
I la foto molt ben trobada, jeje.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies Anna!

Anònim ha dit...

ei Núria,

doncs jo tampoc sé si la memòria és com el fetge i es cura.

pitons

dolors

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

ei Dolors...M'agrada el teu comentari!...potser és cosa de posar-hi mercromina!...

potxons,
núria