divendres, 27 de maig de 2011

Casament

(aquest conte el vaig escriure ja fa temps i crec que ha sortit publicat a la revista SECUNDÈRIA però avui, dissabte 28 de maig, sembla que és el millor dia per a llegir-lo...Espero que el gaudiu!!!)

Són dalt de l’altar.  Ella, la núvia, duu un vestit blanc que engavanya els saxons confeccionats amb la laboriositat de menjar un àpat rere un altre. Ell, el nuvi, és la primera vegada que es posa corbata. Li estreny lleugerament el coll; se sent, físicament i simbòlicament, ofegat.
Resten pocs segons pel moment de dir el SÍ etern, en l’amor i en la malaltia, fins que la mort -o un advocat matrimonialista- els separi. És el seu instant.
Fa dos anys que organitzen aquell dia. Dos anys per lligar-ho tot. Dos anys de mesurar cadascun dels detalls. Dos anys d’anar casa per casa, d’amics i familiars, per convidar-los personalment. Dos anys de voltar arreu per triar restaurant, música, fotògraf, etc; fins i tot, s’han atrevit a opinar sobre la marca de l’arròs que els tiraran a la sortida. Dos llarguíssims anys.
És una parella molt coneguda; els dos són del municipi de Vilajor, de tota la vida. Avui, les cases han quedat buides. Tots, petits i grans, han anat a veure el casori. Són dins de l’església romànica amb la màxima seriositat i felicitat que exigeix aquest joiós instant. Han arribat al punt de la cerimònia en què alguns segons de silenci precediran el SÍ que els ha d’unir davant de totes les mirades. 
Llavors, en aquell magnífic moment de la seva vida, se sent la melodia d’un mòbil. Els nuvis es giren. És del cosí segon de la tieta Dolors, en Quirze. És la tonada de la Champions League (versió coneguda de la composició Zadok the Priest de Händel).
En Quirze regira totes les butxaques i no el troba. La vergonya li tapa tot el rostre amb un vel vermell. Aquella música segueix sonant. Al capellà se li’n va el sant al cel. Agafa el calze per les dues nanses i l’aixeca amb aire triomfal.

12 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Divertit, boníssim i molt escaient. Esperem que demà els jugadors i puguin alçar el seu “calze”.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies, Quadern de mots!!...Jo també ho espero!...un petó!

Jordi Dorca ha dit...

Molt bo, Núria.
I un gran calze, tot s'ha de dir.

Pilar ha dit...

La música sempre ajuda a trencar el silenci, sigui de la mena que sigui.
M'agrada la ironia del teu relat.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies Jordi!...a veure si demà hi ha sort i alcem el gran calze!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Pilar...gràcies, bonica!...no sé pas com viuríem sense la simpàtica ironia!...un petó!

lauralopez.g ha dit...

El conte és mirada, i la teva mirada de contista és punyent, personal i sí, carregada d'ironia. L'enhorabona per "Casament", Núria, m'ha agradat molt, com te'n serveixes, de l'absurd, per mostrar allò que ens mou les vides; és un bon conte! Que bé que a més hagi vist la llum en una revista!

Albert Guasch Ribas ha dit...

Per això el Barça és més que un club: està consagrat!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Albert...ha,ha,ha,...molt booona!!!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Laura, estimada mestra i amiga, m'honoren les teves paraules...La ironia és un registre complicat però tan o més bell que l'absurd...i m'encanta que t'hagi agradat aquest modest conte que és un dels fillets que em tenen el cor robat. Gràcies per ser-hi i gràcies per ser unes de les millors mestres que he tingut mai! un petó!

Pau ha dit...

Molt bó. Tres dies després de la quarta,encara millor.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies Pau!