divendres, 29 de juliol de 2011

El cos és savi, la llengua també

(Article publicat al fulletó de la Fira de Sant Ponç de Cànoves, maig 2011)

La meva generació ha nascut amb la immediatesa de les fórmules farmacèutiques però val a dir, que no fa pas massa, la cultura popular s’encarregava de trobar els remeis per guarir-nos de forma casolana. Expliquen que, ja fa un cert temps, a l’Alt Urgell hi havia les trementinaires, pageses que recollien herbes medicinals i preparaven ungüents per curar als altres. I, de ben segur, que els més granadets ens podríeu explicar un munt de remeis de l’àvia com prendre oli de fetge de bacallà quan no hi havia gana, inhalar ceba per a la tos o prendre llet calenta amb mel per al refredat. La Fira de Sant Ponç és un bon lloc on anar a cercar alguna d’aquestes receptes per fer-nos la vida un xic millor.

Aprofito aquest breu espai per recordar-vos que així com aquesta saviesa curativa es transmetia de pares a fills, o segurament en més ocasions de mares a filles, també cal tenir present el paper de la nostra llengua, el català, a l’hora de connotar possibles malalties així com a escoltar els senyals del nostre cos.  

Així dels que sempre tenen gana en diem que tenen un budell buit i dels que són més tranquils en diem que tenen més fetge que una rajada. O als qui pateixen, als qui tenen mal de ventre pel cagar dels altres, els aconsellem que no s’hi posin pedres al fetge o que no s’hi facin mala sang.

Podem afegir-hi consells dietètics en refranys com ara “Qui menja molt a la nit, no dorm tranquil al llit!” o consells per guarir-se com “a fibló d’abella, cera d’ovella” o “per a la gola, farigola”. D’altres, un xic més picants, ho diuen ben clar: “El que fa el cap no ho ha de desfer la cua”. També s’ha fet ús de les parts del cos per descriure sensacions i reaccions ben diverses com: fer bullir la sang, posar els pèls de punta o rossegar-se els punys. N’hi ha que, com si fossin un metge de capçalera, et fan una revisió ràpida i completa tot dient “Cap calent, peus freds, ventre lleuger i cor net”.

El que és ben cert i cal tenir sempre en compte és que “la salut no és coneguda fins que és perduda” i el que val és mirar de “viure més que un cul de morter”.


Salut i peles! o amb la versió actualitzada: Salut i euros!



 

5 comentaris:

vpamies ha dit...

Núria, sovint la llengua (i les dites i els refranys) eren l'única manera de transmetre aquests coneixements, perquè la gent no sabia escriure ni llegir.

Ai, si féssim cas a les nostres àvies segur que les coses ens anirien ben diferent! :-)

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Víctor!...Tens tota la raó...Jo, que fa temps que no tinc àvies, puc beure de la saviesa que tu vas recopilant amb la paciència d'un Sant!...Gràcies per la teva magnífica tasca, Víctor!

Matilde ha dit...

Se'm fa la boca aigua cada cop que et llegeixo! Voldria tenir les idees i les paraules tan ben lligades. Enhorabona. mentre, jo segueixo aprenent.
Quin fred de peus!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Fred de peus, Matilde? ...No em facis riure!...Ja m'agradaria tenir dins el meu cap uns quants dels contes que volten pel teu i la capacitat de seduir als lectors amb el teu llenguatge!...Un petonàs i gràcies per les floretes!...

Matilde ha dit...

exagerada...! Petons!