divendres, 15 de juliol de 2011

Una ela sobrant

Aquell dia li sobrava una ela, una lletra estirada com ell. Una lletra que, també com ell, s’aguantava perpendicular als seus desitjos. Una ela agafallosa que el dugué a ajupir-se constantment.

―Cull, cull, cull...―sentia en un xiuxiueig irritant.

Mentre que la vista, que en sabia poc de lletres, es delectava observant el suau moviment del cul de la veïna.  

7 comentaris:

Aspa ha dit...

Collons i culons...macu macu, ja me l'imagino el cullir de la veïna....
Fins aviat

Aspa

Jordi Dorca ha dit...

Res no és sobrer.
Feu-me cas.
Tot s'aprofita.
La ela els podria fer un bon servei.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

ha,ha,ha...molts bons comentaris, Aspa i Jordi!!!... gràcies per compartir la vostra imaginació en forma d'ela!

pere ha dit...

Jo, que porto ulleres, entenc perfectament la vista.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Pere...és que el cul de la veïna s'ho val!...

Jesús M. Tibau ha dit...

ha, ha, em recorda un acudit de l'Eugenio

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Jesús M...

Sí, sí...

"Hijo...he dicho CULO!!!