dilluns, 12 de setembre de 2011

L’11 de setembre: Diada Nacional

(Text llegit per l'Associació Cívica i Cultural de Cànoves i Samalús a l'antic cementiri de Cànoves, al costat de l'església, la Diada Nacional de 2011)



Som aquí per commemorar la derrota, després de divuit mesos de setge i de lluites aferrissades, de la ciutat de Barcelona davant les tropes del borbó Felip V.

La resistència a Barcelona, dirigida pel general Antoni de Villarroel i el conseller en cap del Consistori de la ciutat, Rafael de Casanova, va ser descrita per molts escriptors de l'època com un gest heroic per la defensa de la llibertat i de les seves institucions. L'actitud dels catalans durant la guerra de Successió va commoure tot Europa: "L'heroisme i la tenacitat d'aquest poble en defensa de les seves llibertats van ser elogiats fins i tot pels seus enemics".

Pocs mesos després, se substituiria l’autoritat de la Generalitat i el Consell de Cent; es tancaria la Universitat de Barcelona i es decretaria l’ús oficial del castellà en lloc del català. No som pas tan lluny d’aquell fet: ara ens tornen a obligar a usar el castellà a les aules quan fa quasi trenta anys que els nostres fills i filles aprenen el català amb una immersió lingüística absolutament pacífica i sense conflictes.

Som aquí per recordar que en la nostra història s’ha vessat sang per defensar la nostra identitat i per fer-nos conscients que cal estar orgullosos del nostre poble, de la nostra cultura i, evidentment, de la nostra llengua.

Som aquí per repetir-nos una i altra vegada que som un país amb una riquesa excepcional: els catalans, el nostre territori i el nostre tarannà. Per dir ben fort que parlem, estimem i sentim amb el nostre idioma i que res ni ningú podrà imposar-nos una llengua diferent per a les nostres emocions.

Som aquí, també, per recordar que com diu l’escriptor Jaume Cabré a la seva novel•la “Les veus del Pamano”: “Als cementiris es troba la història dels pobles, congelada.”

I no voldria pas acabar aquest parlament sense recordar el nostre amic Joan Garriga. Desitjar-li, de tor cor, que faci un camí en pau com el que ha fet entre nosaltres i per dir-li que el poble de Cànoves l’ha estimat i l’estimarà sempre.

Núria Pujolàs i Puigdomènech

2 comentaris:

Albert Guasch Ribas ha dit...

Els catalans no hem de reaccionar perquè Espanya ens retalli l'Estatut o perquè ens ataqui la llengua o perquè ens provoqui un dèficit fiscal. El nostre dret és anterior a tot això, per mèrit propi. No hem de pretendre pactar concerts econòmics. Voler pactar és reconèixer legitimitat a l'altra part, i això els advocats ho sabem. Aquest Onze de Setembre, Felip Puig es planyia a Calafell dient tant que hem donat i que volem pactar i rebem negatives constantment. Més d'ell mateix, i esmentant el dret a decidir a la defensiva, com en els divorcis antics, que havies de demostrar la culpabilitat d'un cònjuge. No és això; tenim armes que no es tenien a 1714. Se'n diuen democràcia, dret de les nacions a ser lliures, dret internacional, suport diplomàtic. I això encara que estiguéssim en lluna de mel amb Espanya.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Completament d'acord, Albert! Com deia en Xirinacs "la independència no es demana, es pren."