dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ni massa d'hora, ni massa tard

"En un temps històric concret
en el qual la gent viu massa temps
i ocupa amors, territori i recursos
per als altres, abusivament,
espero, amb la meva mort voluntària
col·laborar a una cultura ètica
del control de la mortalitat.
Cal saber sortir oportunament i amb elegància
de l'escenari de la vida:
ni massa d'hora, ni massa tard."

Dietari Final
Lluís Maria Xirinacs

9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Jo espero viure fins a l'últim cremalló. Només la malaltia et pot fer dir coses com aquestes.

Jordi Dorca ha dit...

Formalment m'agrada molt l'afirmació de l'Helena. Però pel contingut m'estimo més la de Xirinacs. De fet, però, totes dues es complementen.

Helena Bonals ha dit...

De caure de la cinta transportadora que és la vida ja ho farem tard o d'hora, no cal precipitar-se abans.

El passatge de Xirinacs sona molt bé, però "no hi ha res pitjor que un home el·loquent que no diu la veritat".

Com el cas de Gabriel Ferrater: malaguanyat als cinquanta anys, però, això sí, "admirat" pel seu suïcidi i la seva poesia completament inintel·ligible, producte d'un malalt, i no altra cosa, el pobre.

Carme ha dit...

Doncs jo penso que és cert que avui en dia a algunes persones ens fan viure massa. Si estàs malalt i no vols entrar un una greu decadència, trista, penosa per un mateix i pels del voltant, pot ser força lúcid dir el que diu Xirinachs i fins i tot fer el que va fer ell.

No tots els suïcidis són iguals. En aquest cas m'interessa molt el que pugui dir en Xirinachs. Buscaré el llibre.

Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carme ha dit...

I rellegint els comentaris, he de dir que em fa mal a l'ànima llegir un parell de frases de les que diu l'Helena.

No veig cap necessitat de tractar de "malalt" i de mentider (que no diu LA veritat) el que no pensa o sent com un mateix.

Helena Bonals ha dit...

Sento molt haver-te ferit, Carme: jo mateixa no estic massa fina.

Carme ha dit...

Disculpa'm tu també, si cal, Helena. Sempre he tingut una admiració pel Xiri.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Helena, Jordi i Carme...De tant en tant vaig penjant dites o referències d'en Xiri perquè l'adoro i l'estimo.

En Xirinacs no estava malalt com per morir-se ni havia perdut el seny ni les ganes de viure. Tot el contrari. Va voler mostrar-nos la seva visió de la cultura de la mort (tan tabú a casa nostra).

El seu dietari final és un llibre molt recomanable ja que explica com s'entrega i tanca la seva vida física talment com si fos una ofrena alhora que ens regala mostres del seu model filosòfic.

Però és tan difícil explicar tantes coses en aquesta pantalla petita!!!...

Un petonàs!