divendres, 16 de desembre de 2011

Intent de monòleg

Què coi fot mirant per la finestra? Potser es pensa que veurà un paisatge magnífic aquí, enxubat en el metro! Els ulls, quin mal! Quatre oftalmòlegs i re de re. M’aniria millor un bon mag en comptes dels quatre homes de la bata blanca. Jo també és quan dormo que hi veig clar. I sense coïssor. Ara hauria d’agafar la llibreta i apuntar tot el que em suggereix el mirador de finestres fosques. Aquest paio em sona però no sé pas de què. Potser d’algun dels tallers d’escriptura que he fet? No l’ubico. Estic segura que el conec. Però no l’ubico. Duu les sabates tan lluents que s’hi podria menjar al damunt. Ostres! Una altra vegada he sortit de casa amb les botes brutes. Amb la importància que li dono a tocar de peus a terra i mai penso en enllustrar-me-les. Déu n’hi dó! Em caldran deu vides per ser una persona com cal. Ja ho diu la mamà...què en farem de tu! Però també diu allò que sóc ben beneita i no en sóc pas de beneita jo. Ella que no m’entén. Sempre va a la seva com una piconadora. M’imagino un conte amb el personatge que mira per la finestra. No, amb la seva mare no. De desencís amorós tampoc que  aquest tema està molt trillat. Potser alguna cosa amb la foscor i la solitud. Serà una barreja entre home misteriós i somiador empedreït. Sí! Sí! Dirà que és feliç sol com un mussol. No ho entenc. Mai ho he entès. Jo no hi ballo bé amb la solitud. Anem a ritmes diferents. Sí! Sí! Ja tinc la història! És en una fonda tètrica; una mica com la fonda que surt en “El Camí Estret” d’en Pla. Però actualitzada esclar! Més moderna però no pas més neta. I perquè coi em mira amb tanta insistència? Potser ell sí que m’ha ubicat? Se’n va! Al final no s’ha atrevit a dir-me res. Serà mal educat. És igual...jo ja tinc la història al cap. Quan arribi a casa, si me’n recordo, començaré a escriure-la.

“Veu en off de les que mai surten en els monòlegs però de les que ho saben tot”: Aquell home era un famós escriptor que pocs mesos després de la trobada casual en el metro va guanyar el premi literari Mercè Rodoreda gràcies a  un magnífic recull de contes. Un d’ells es titulava “La noia bruna de les botes brutes”.

21/02/2011

6 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Molt bo, Núria.
M'hauré d'embetumar les sabates.

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Em podies haver saludat. Jo em mirava la teva mirada, la mateixa que encapçala aquesta pàgina, i era l'única cosa que donava una mica de llum dins la foscor rutinaria del metro. Però potser ja està bé que no em diguèssis res: així ha sorgit aquesta història encissadora dels nostres silencis visuals.
Ah, i en quant a lo del premi, em sembla que em confons amb algú altre...

SEBASTIÀ MARTORI ha dit...

Per cert, dues puntualitzacions:
és el primer cop en molt de temps que m'enllustro les sabates. Això em fa sentir una certa incomoditat, com quan et mudes per anar a una festa.
I l'altra, d'aquest deliciós escrit em sobren dues paraules: les dues primeres ("intent" i "de"). Proposo canviar-les per "íntim", "profund" o "meravellós".

Helena Bonals ha dit...

"bruna" i "brutes" és un joc de paraules? Jo sóc bruna, però no les porto brutes!

Carme ha dit...

M'ha encantat! de veritat, m'ho he passat molt bé!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Jordi...Molt bones gràcies!!!una abraçada enllustrada!

Sebastià...la propera vegada anirem a fer un cafè, amb sabates brutes o netes. Gràcies per les teves boniques paraules!

Helena...un joc brut de paraules brunes...Un petonàs!

Carme...Que bé que t'hagi encantat!...Bufa!...Una abraçadota!!!