dilluns, 19 de desembre de 2011

Simposi


M’havien convidat a aquell simposi. La conferenciant era una dona amb tanta bellesa com reputació; una experta de l’alçada d’un campanar. I jo era a primera fila, expectant, atenta. En un segon de distracció -i dic un segon perquè no hi havia possibilitat de distreure’m més ja que tot el que deia era molt interessant!- en aquest instant vaig adonar-me que les meves cames eren peludes com les d’un home. I, per més inri, havia escollit dur faldilla. Així, mentre l’escoltava a primera línia, amb les cames creuades, em va sorprendre la masculinitat de les meves extremitats. En el torn de precs i preguntes vaig anar al lavabo i –vés a saber d’on- vaig aconseguir un paper amb cera per depilar-me un tros de cames. Només un tros. Alguna interrupció borrosa –de les típiques dels somnis- no em va permetre continuar aquella sessió de bellesa improvisada. Era l’hora d’anar a dinar a la mateixa taula que la conferenciant; tot un privilegi per a mi. Estava contenta tot i que sabia que hi havia una meitat de mi amb la feina a mig fer. Sense dubtar-ho massa vaig asseure’m mentre observava com ella s’apropava a la taula presidencial, la nostra. Allà és quan, de sobte, vaig experimentar un xoc esgarrifós: la conferenciant en qüestió duia les tires de paper, cera i els llargs pèls – els meus pèls!- enganxats a les seves fines i elegants sabates de taló.

4 comentaris:

Carme ha dit...

Quin malson! :) Gairebé que m'alegro de no recordar-me massa dels meus!

Bon dia, Núria!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Bon dia, Carme!...Intentaré escriure somnis menys esgarrifosos!...

Jordi Dorca ha dit...

M'he espantat i tot!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Jordi...que bé que t'hagis espantat...és un registre que no domino quan escric...;-)