dissabte, 31 de desembre de 2011

Llibres 2011

video 

He intentat copiar la idea del Porquet...però encara em falten hores de pràctica. 
Aquí teniu els llibres que he llegit durant l'any 2011. 

2012

BonArea, 
BonPreu i 
BonAny!!!


Santuari de la Mare de Déu de Bonany (Mallorca)

divendres, 30 de desembre de 2011

dijous, 29 de desembre de 2011

Adolescent

Persona il·luminada pel fluorescent de la seva edat que fa el dol de la seva infància. 

dimecres, 28 de desembre de 2011

dimarts, 27 de desembre de 2011

Escriure

És molt difícil parlar del que escrius, perquè escrius per una raó que
no comprens. Si ho comprenguéssim, potser pararíem... Escriure és
una necessitat.


J.M.G. Le Clézio, escriptor francès (1940)


Extret de www.minimalia.net (12/12/2011)

divendres, 23 de desembre de 2011

Sant vull s'ha mort

Quan un nét li demanava quelcom, o sigui, li deia: Vull això o vull allò...l'àvia Lluïsa responia:

Sant Vull s'ha mort.

dijous, 22 de desembre de 2011

dimecres, 21 de desembre de 2011

L'àvia Lluïsa

De tant en tant publicarem frases, dites o refranys de l'àvia Lluïsa (àvia d'en Sintu) que era tot un pou de saviesa. Avui comencem amb una expressió que usava quan algú li llençava un tovalló o un altre objecte de males maneres. Llavors deia: 





"Així li van llençar els guants al rei i no els va voler".

dimarts, 20 de desembre de 2011

Escriure és llegir el text del món

Què fas?
Nomcòs.
Si sols tingués un nom
enrevoltat de totes les coses
només un sol mot
per designar-les
passaria el nom per cada cosa
fins a nomcosar-la.


dilluns, 19 de desembre de 2011

Simposi


M’havien convidat a aquell simposi. La conferenciant era una dona amb tanta bellesa com reputació; una experta de l’alçada d’un campanar. I jo era a primera fila, expectant, atenta. En un segon de distracció -i dic un segon perquè no hi havia possibilitat de distreure’m més ja que tot el que deia era molt interessant!- en aquest instant vaig adonar-me que les meves cames eren peludes com les d’un home. I, per més inri, havia escollit dur faldilla. Així, mentre l’escoltava a primera línia, amb les cames creuades, em va sorprendre la masculinitat de les meves extremitats. En el torn de precs i preguntes vaig anar al lavabo i –vés a saber d’on- vaig aconseguir un paper amb cera per depilar-me un tros de cames. Només un tros. Alguna interrupció borrosa –de les típiques dels somnis- no em va permetre continuar aquella sessió de bellesa improvisada. Era l’hora d’anar a dinar a la mateixa taula que la conferenciant; tot un privilegi per a mi. Estava contenta tot i que sabia que hi havia una meitat de mi amb la feina a mig fer. Sense dubtar-ho massa vaig asseure’m mentre observava com ella s’apropava a la taula presidencial, la nostra. Allà és quan, de sobte, vaig experimentar un xoc esgarrifós: la conferenciant en qüestió duia les tires de paper, cera i els llargs pèls – els meus pèls!- enganxats a les seves fines i elegants sabates de taló.

divendres, 16 de desembre de 2011

Intent de monòleg

Què coi fot mirant per la finestra? Potser es pensa que veurà un paisatge magnífic aquí, enxubat en el metro! Els ulls, quin mal! Quatre oftalmòlegs i re de re. M’aniria millor un bon mag en comptes dels quatre homes de la bata blanca. Jo també és quan dormo que hi veig clar. I sense coïssor. Ara hauria d’agafar la llibreta i apuntar tot el que em suggereix el mirador de finestres fosques. Aquest paio em sona però no sé pas de què. Potser d’algun dels tallers d’escriptura que he fet? No l’ubico. Estic segura que el conec. Però no l’ubico. Duu les sabates tan lluents que s’hi podria menjar al damunt. Ostres! Una altra vegada he sortit de casa amb les botes brutes. Amb la importància que li dono a tocar de peus a terra i mai penso en enllustrar-me-les. Déu n’hi dó! Em caldran deu vides per ser una persona com cal. Ja ho diu la mamà...què en farem de tu! Però també diu allò que sóc ben beneita i no en sóc pas de beneita jo. Ella que no m’entén. Sempre va a la seva com una piconadora. M’imagino un conte amb el personatge que mira per la finestra. No, amb la seva mare no. De desencís amorós tampoc que  aquest tema està molt trillat. Potser alguna cosa amb la foscor i la solitud. Serà una barreja entre home misteriós i somiador empedreït. Sí! Sí! Dirà que és feliç sol com un mussol. No ho entenc. Mai ho he entès. Jo no hi ballo bé amb la solitud. Anem a ritmes diferents. Sí! Sí! Ja tinc la història! És en una fonda tètrica; una mica com la fonda que surt en “El Camí Estret” d’en Pla. Però actualitzada esclar! Més moderna però no pas més neta. I perquè coi em mira amb tanta insistència? Potser ell sí que m’ha ubicat? Se’n va! Al final no s’ha atrevit a dir-me res. Serà mal educat. És igual...jo ja tinc la història al cap. Quan arribi a casa, si me’n recordo, començaré a escriure-la.

“Veu en off de les que mai surten en els monòlegs però de les que ho saben tot”: Aquell home era un famós escriptor que pocs mesos després de la trobada casual en el metro va guanyar el premi literari Mercè Rodoreda gràcies a  un magnífic recull de contes. Un d’ells es titulava “La noia bruna de les botes brutes”.

21/02/2011

dimarts, 13 de desembre de 2011

Natalie Goldberg

Em direu que vaig tard però acabo de llegir "El gozo de escribir" de la Natalie Goldberg. No l'he trobat en català. Però és un llibre que ens convida a l'escriptura, des de qualsevol lloc. M'ha entusiasmat. És senzill però anima a qui fa temps ens vam enamorar del fet de dur una llibreta i un bolígraf dins de la bossa. Lluny encara de ser una escriptora m'encanta la sensació de tenir quelcom per compartir.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Anunci de Gas Natural

Cada vegada que veig l'anunci de Gas Natural que diu "A vegades veig tècnics" no puc evitar tenir el pensament següent "A vegades els ocells fan cagarades". He d'anar al metge?

dissabte, 10 de desembre de 2011

Ul/Inmérita Solitudo

M'agrada escriure quan vaig a un espectacle. S'apaguen els llums i comença la funció. Llibreta i bolígraf en mà. I que les sensacions flueixin en forma de lletres que van tortes i esbiaixades. Ahir divendres vaig fer-ho a Teatre de Ponent davant de l'espectacle de dansa Ul/Inmérita Solitudo i el resultat va ser-ne el següent:



La llum i el frec de l'ombra.
L'exclusió i la penombra de la tendresa.
La tristor il·luminada.
El silenci en moviment.
El racó fosc de les mirades caigudes.
Et miren? Vols dir? I sents el pes de les mirades com a lloses perverses?
La intriga del rebuig.
La perfecció arrodonida de la no-solitud.
Accepta'm que vull venir amb tu.
I que la teva mà sigui l'agulla del rellotge del demà!
Jo també vull ser-hi, caram!
Agafa'm i condueix-me on vull anar!
La tristesa agressiva del rebuig.
Dolceja'm l'ànima amb el teu sí.
Estalvia't la supèrbia del poder i abraça el cercle de molts.
Si em dibuixes amb corbes perquè em tractes en línies rectes?
La teva mirada em fa butllofes.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Vocabulari de "Mesos amb erra" (contes de diversos autors)

Acalar:  v. tr. [LC] Abaixar 1 1 . Acalar l’antena d’un automòbil. / 2 1 tr. [LC] Inclinar, dirigir cap avall (especialment una part del cos). Acalar els ulls, el front. / 2 2 intr. pron. [LC] Inclinar-se, ajupir-se. L’Àngels s’acalà per mirar-me més de la vora.
Autumnal: Relatiu o pertanyent a l’autumne o tardor. 
Bai: Roig fosc, s’aplica als cavalls i al seu pelatge. 
Borralló: Floc de neu.
Bruguerar: Matollar de bruc.
Caftà: Vestimenta llarga fins a mitja cama, oberta per davant, amb mànigues curtes, usada entre turcs, moros, àrabs i altres.
Calivós: Que conté, que té, caliu.
Circell: Òrgan filamentós i prènsil de certes plantes que els serveix per a aferrar-se als cossos veïns.
Desesmar: Fer perdre l’esma (a algú). 
Establa: Estable.
Gardunya: (*) 1. Fagina, mamífer carnisser de l'espècie Mustela foina. / 2. fig. Mala gent; persona o persones que van amb traïdoria i procurant enganyar. /3. Presó (en l'argot dels malfactors).
Mugic: Pagès rus.
Munter: Persona encarregada de fer caçar els gossos en una cacera major.
Polisson: Peça de roba bombada o coixinet ajustat sobre les natges, sota les faldilles, a fi d’augmentar-ne el volum.
Posa: Actitud, manera d’ésser, que afecta qui es vol donar aire d’ésser això o allò.
Rufaga: rufa: Temps de neu i de vent, torb de muntanya. Vingué la rufa i ens deixà mig morts.
Samovar: Atuell emprat pels russos per a fer principalment te en què l’aigua és escalfada per un tub que el travessa i on es posa el carbó.
Sancallós-a: Que té les cames tortes amb la convexitat mirant endins de manera que camina amb els genolls tocant-se.
Sèu: Greix fos dels animals remugants que serveix per a fer candeles, sabons, etc. Una candela de sèu. Untar les rodes amb sèu. 
Tes-a: Que es manté dret, pla, ben llis, tibant. Les veles teses. 
Versta: Mida itinerària russa, equivalent a 1.067 metres.
Xerigot: Part aquosa de la llet, separada de la coagulable.


Font: Diccionari de la llengua catalana (IEC) i (*) Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll

dimarts, 6 de desembre de 2011

dilluns, 5 de desembre de 2011

Esmussament de la fantasia

"Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l'Home ha ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l'interessat. La gent està tan feta malbé pels progressos de la ciència, que no admet més d'un prodigi metafísic per any..."


Quieta nit
Pere Calders
(recull de contes Mesos amb Erra)

divendres, 2 de desembre de 2011

La rancúnia de la dona al Creador

"Heu de saber que tot això passava als primers temps del que llavors en dèiem «l'emancipació de la dona».  Van passar moltes coses estranyes, llavors. No crec gaire que en aquell moment el moviment hagués calat gaire fondo en l'esfera social, però el cas és que les dones joves de més intel·ligència, i les més agosarades i genials, sortien de les tenebres d'un miler d'anys, parpellejant davant del sol i desesperades pel desig de posar a prova les seves ales. Jo crec que algunes es van posar l'armadura i l'halo de santa Joana d'Arc, que era al seu torn una verge emancipada, i es van convertir en àngels encesos. La majoria de les dones, però, quan se senten lliures d'experimentar amb la vida, aniran directes al Sàbat de les bruixes. Jo les respecto per això, i no crec que pogués estimar realment una dona que no hagués volat, en un moment o altre, muntada en una escombra.
          Sempre he considerat injust que la dona no hagi estat mai tota sola al món. Adam va tenir un espai de temps, curt o llarg, en què podia vagar per una terra flamant i tranquil·la, entre les bèsties, en plena possessió de la seva ànima, i la majoria dels homes neixen amb un record d'aquest període. En canvi, la pobra Eva el va trobar allà, reivindicant tots els seus drets sobre ella, tan bon punt va obrir els ulls al món. La dona sempre n'ha guardat rancúnia al Creador: considera que té dret a recuperar aquella època del paradís per a ella sola." 

El vell chevalier
IsakDinesen
(recull de contes"Mesos amb erra") 
Traducció de Jordi Arbonès

dijous, 1 de desembre de 2011

Quan estimar estimba

Bon dia a tothom!


Us convido a fer una llegida a un nou article d'opinió que he publicat al diari digital www.vallesoriental.com:


Màrius Torres

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!


Màrius Torres (Lleida 1910-Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental 1942)

Si voleu rebre cites tan maques com aquesta, podeu subscriure-vos a: www.minimalia.net