dijous, 12 de gener de 2012

Retallades als somnis

Potser influïda per una història de la Queta Ripoll de Matafaluga o potser perquè hi ha dies que el subconscient fa certa ferum vaig somiar els fets següents:

            “Espero en un passadís llarg que m’atengui el sastre. El conec d’haver-me’l trobat al poble però mai li havia encarregat re de re. M’han explicat ―potser alguna veïna? o potser ho he vist al Facebook?― que treballa sol des de fa uns deu anys, des que va enviudar. També he sentit que sempre ha estat un manetes, que tot el que sap ho ha après de la seva dona, ella sí que era una gran modista! 

         No recordo si hi he anat perquè em cosís la vora d’uns pantalons o perquè em prengués mides del vestit del casament. La qüestió és que, sense cap explicació, passo d’esperar al passadís a ser dins d’un lavabo espaiós, amb rajoles de tons rosats. Un d’aquells salts de temps i d’espai que només passen als somnis. No sé què caram hi faig aquí! No recordo que em fes mal de panxa o que m'oprimís la bufeta!

             La qüestió és que he passat del passadís estret decorat amb un moble ―ple de revistes de moda― i amb una font d’aigua ―que no es deturava de seguir i resseguir aquell circuit tancat― al quarto de bany. Sento, de fons, la veu del sastre; atén a una noia jove que li respon amb monosíl·labs austers.

Al bell mig de la quietud d’aquest immens lavabo ―que ben bé podria ser una pista de ball― el meu cul s’arrapa a la tassa del wàter. I just després d’un patatxaf―que m’estalviaré de detallar-vos―, es veu que l’escenògraf del somni ha fet un canvi d’escenari i de figurants. 

Davant meu desfilen, enraonant sense parar i ignorant la sentor de la meva presència, el meu ex-marit i la seva dona. Però què hi fan aquests aquí? Ara sí que m’han ben fotut! Que també hi ha retallades en els somnis? Que ja no es pot somiar el que vols o què? Amb aquesta crisi del dimoni no es pot ni cagar oníricament tranquil·la!

7 comentaris:

Ventafocs x ha dit...

Què bo, Núria! M'has fet començar el dia amb un somriure... Una abraçada sense retallades!

Helena Bonals ha dit...

Somniem el que desitgem i el que tenim por de. No sé si les retallades hi tenen res a veure!

Carme ha dit...

hehehehe... jo també començo somrient del teu somni!

Bon dia, Núria!

Miquel Àngel ha dit...

Bon dia m'he fet soci del teu blog perque m'agrada molt.

ninona ha dit...

Espero que mai ens retallin els somnis.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Ventafocs...no saps com agraeixo les teves paraules. Bon cap de setmana, R-bonica!

Helena...que bé que només somiïs el que vols!...quin control!!!...et felicito de veres!

Carme...això és el que pretenia el relat...treure un somriure...Gràcies!!!

Miquel Àngel...que siguis benvingut!...Intento ser-hi a diari tot i que no sempre ho aconsegueixo o és amb la mateixa intensitat! Gràcies per subscriure't i així donar-li força!...

Ninona...jo també ho espero!!!...un petonàs!

Alyebard ha dit...

És que la Queta pot fer somniar a més d'un. Molt bo!