dilluns, 23 d’abril de 2012

Un intent de conte

Avui...
Sant Jordi...
el millor dia de l'any...per dir t'estimo, per llegir, per passejar, per estimar, per donar gràcies, per ser-hi, per mirar i remirar, per alegrar-te pels amics i amigues que signen llibres, per emocionar-te pels qui et van ensenyar a llegir la vida i ja no hi són, per abraçar, per recitar, per aplaudir, per olorar la rosa o les roses o el desig de roses, per acaronar el llom d'un nou llibre, per dir: 
estic enamorada

Un dia excel·lent per regalar-vos un dels meus contes preferits, d'aquells que no guanyen premis per molt que t'hi presentis però que te'ls estimes igual que als altres fills (pseudo-literaris, esclar!). Aquí el teniu: 

Mirada secreta

La Mònica tenia hora demanada a l’oftalmòleg: avui era el dia de la cita. Primer va passar pel supermercat a comprar quatre coses. Allà va saludar a la Vanessa que, a l’hora de pagar, va regalar-li unes olives. Mai l’havien obsequiat amb un regal similar. El fet que, a més, fossin farcides vaticinava que seria un gran dia.
Es dirigí cap a la clínica especialitzada. A la zona alta de Barcelona es va veure obligada a aparcar en el pàrquing d’aquella clínica luxosa. Va seure en els sofàs còmodes de la sala d’espera.  Mirava, encuriosida, el seu voltant. Pensava en els balls de saló que podria organitzar en aquell espai diàfan. La decoració era tan neutre que fins i tot notava la carícia de l’asèpsia. Era com la recerca de la impossible puresa medicinal. Va llegir la revista que editava la pròpia entitat mèdica; li hagués agradat ser-ne la redactora. La seva malaltia visual li permetia llegir sense problemes.
Feia setmanes que havia detectat la seva anomalia a l’iris verd. Recorda quan es va llevar de somnis remoguts i, en mirar-se al mirall, va observar una figura humana, perfectament dibuixada en l’ull dret. Va imaginar que era la continuació d’aquell somni estrambòtic. No li va donar més importància. Quan era a punt de marxar a la feina, va entrar d’una revolada al lavabo per perfilar-se els ulls. Va veure que aquell perfil continuava on l’havia vist a primera hora del matí.
Es dirigí a l’escola. Era mestra dels més petits. Allà es trobà amb la gosadia alegra dels que encara diuen, sense filtres, el que pensen. En Pau, un nen de la classe de P4, li va assenyalar la cara i li va preguntar:
―Què és aquest ninot que duus dibuixat a l’ull?
Ella feia temps que havia après a posar-se en la pell dels infants. Espontàniament va explicar un conte màgic que va seduir a la quitxalla. Els deixà embadocats al mateix temps que evitava respondre a en Pau.
Començava a ser conscient que tenia un problema però no sabia pas com resoldre’l. Es relaxà. Intentà suavitzar la duresa de la seva panxa, on els nervis lluitaven per guanyar terreny.
Durant la resta del dia, fora de l’escola, va passar inadvertida ja que combinava el fet de posar-se ulleres de sol amb treure-se-les quan coincidia amb aquelles persones que no et miren als ulls quan et parlen. En coneixia uns quants que, mentre enraonaven, enfocaven el cap ben amunt com si cerquessin una aprovació divina a les seves paraules. Uns altres, tendien a mirar cap avall; com si a cada pas comprovessin l’eficàcia de l’enllustrador de sabates. D’altres, senzillament anaven massa ocupats per veure-la. I si en algun cas algú li mirava els ulls, per descuit, posava aquella cara que intenta fer la majoria de gent quan copsa que al seu interlocutor li ha quedat un moc enganxat al nas.
La prova de foc vindria al vespre quan sopés amb el seu marit. Però va ser molt més fàcil del que es pensava: el seu espòs feia temps que vivia amb ella com qui condueix i mira tota l’estona pel retrovisor. Els seus esplèndids ulls verdosos van passar ben desapercebuts.
Va aparcar tots aquests pensaments en el moment que l’optometrista va cridar-la. Va entrar a la consulta. Van prendre-li mides dels ulls. Tot estava dins dels paràmetres de la normalitat. A posteriori va atendre-la el metge especialitzat en malalties oftalmològiques minoritàries. La diagnosi era clara: tenia un ull il·lustrat.
Va explicar-li que la medicina intentava investigar aquesta afecció de la vista però com que només la patia un de cada dos milions de persones, no s’hi destinaven mitjans econòmics. En aquell moment el seu cap va fer una regla de tres. Si a Catalunya érem uns set milions, hi havia, pel cap baix, unes tres persones que estaven en la mateixa situació. De seguida va pensar:
―Com podria trobar-les?― era una tasca impossible i, d’entrada, va descartar-la.
Va sortir de la consulta amb el cap cot i optà per esperar algun modest miracle que la retornés a la seva normalitat.
Aquell dibuix incrustat enmig de la seva nineta era el d’un home que portava un maletí, d’aquells on hi cap un ordinador portàtil. No era ni guapo ni lleig però alguns cabells blancs i el seu posat tranquil el feien interessant. Ella no va atrevir-se a explicar-ho a ningú però coneixia aquella imatge, era en Gerard, el seu amant.
Només entenia aquella situació des del sentit figurat de dur un amant clavat a l’ull però no se’n sabia avenir que pogués fer-se realitat d’una forma tan evident. En el seu cas ningú podia dir-li que tenia una palla a l’ull sinó que hi tenia un home, al bell mig, tot el dia, que havia entrat, sense demanar cap mena de permís, en un dels sentits més importants, la vista.
Encaixava amb aquells milers de cançons i pel·lícules romàntiques on  descriuen com la persona, enamorada i angoixada alhora, veu al seu estimat a tot arreu. En el seu cas era cert d’una manera ben fotuda ja que, mirés el que mirés, tenia el contorn del seu amant que li delimitava el paisatge. Si mirava el cel, retallava els núvols, sense cap esforç, amb la silueta d’en Gerard. Si feia un pastís, no li calia cap motllo ja que en veia el retall de l’amant envoltat de maduixes amb nata. Només quan dormia deixava d’entreveure’l. Mai l’havia vist tant sovint i mai l’havia sentit tan lluny.
Començava a desesperar-se i acceptar que la resta de la seva vida viuria amb aquell secret anguniós, tota sola o millor dit, acompanyada de mirades furtives i d’una presència buida, només dibuixada, sense les converses de fum que compartien ni l’olor aspre dels seus dits.
Sonà el mòbil. Era ella, la Mercè, la dona d’en Gerard. Els convidava a dinar. Evidentment la Mercè no en sabia res de tot plegat: ni de l’aventura amorosa ni del seu ull en versió “il·lustració de còmic”, amb el seu marit de protagonista principal.
La Mònica va confirmar la seva assistència a l’àpat però els explicà que hi hauria d’anar amb ulleres de sol per un problema de conjuntivitis que li generava molèstia a la llum. Excusà el seu company ja que aquell dia tenia unes regates inajornables – era paleta i havia de preparar-les perquè el dilluns hi pogués anar el lampista-.
Pensà que la vida, més que un teatre, a voltes és com un conjunt de titelles fabricades sense el responsable del bon gust. I amb una valentia tirant cap a fresca va dirigir-se a casa d’en Gerard i la seva muller, la Mercè.
Allà l’espectacle, com era de preveure, fou dantesc. Ell simulava una relació freda i més neutral que la decoració de la clínica oftalmològica. Ella, la Mercè, era la dona més encantadora que mai havia conegut. Li van permetre que fes el paper de convidada que observa i a qui no se li permet col·laborar en res. Aquell dia estaven amarats de la màgia de servir-la, de tractar-la amb la màxima hospitalitat. Era un regal on tothom hi guanyava: qui servia, per regalar amorositat en totes les atencions i qui rebia, per sentir la gratitud adequada.
La Mònica es limitava a observar darrera les seves ulleres fosques. Veié com tota la feina de la casa era feta per la dona del seu amant, la Mercè. El tracte d’en Gerard era governat pel regne de la indiferència. Ell, relaxat en la seva poltrona, ignorava el cronograma de tasques que la seva dona realitzava amb eficiència desbocada. La Mònica se sentí incòmode. En aquell instant la seva felicitat era més petita que els canapès que decoraven la taula. Se sentia tan encongida que no li cabien ni els escrúpols. Les arrugues del front de la Mercè confirmaven que no havia rigut gaire fins llavors.
Al final d’aquell estrany àpat li caigué una llàgrima fugissera. Era tan espessa que concentrava el dolor de totes les dones del món que no han tingut l’opció de triar. Amb parsimònia i certa coqueteria enfundà les ulleres de sol. 







7 comentaris:

Carme ha dit...

Aquest matí no tenia gaire temps i no el volia llegir amb presses. M'alegro d'haver tornat. M'ha encantat el conte. T'aplaudeixo Núria.

Imagino que amb la llàgrima havia baixat en Gerard... :) li havia caigut de dalt a baix!

El Profà ha dit...

Clap, clap, clap, clap... bravo!!
Volem més contes en un futur no gaire llunyà!!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Carme...Imagines molt bé. Ets tan encantadora que espero que la vida ens posi aviat cara a cara per poder abraçar-te. Un petó!

Sebastià...vos sí que sou un mestre de contes!...Ara fa temps que no n'escric cap però aniré publicant els que tinc al calaix de tant en tant. Gràcies per llegir-lo i pels aplaudiments.És un honor venint de part teva.

Jordi Dorca ha dit...

Molt bo!
Contorbador (i perdó per la parauleta).
Em recorda un dels contes de Joaquim Ruyra, però el final és millor el teu, sens dubte.

gloria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
gloria ha dit...

Gràcies per regalar-nos aquesta lectura.Un gran plaer de lectura.

M'ha encantat la delicadesa amb què narres la història.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Jordi...gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!

Glòria...moltes gràcies, bonica!