dimecres, 23 de maig de 2012

Deixa'm



"Quan un dolor és desconegut deixem de tenir força per suportar-lo, perquè ignorem com és d'intens: només veiem la lluita, i tenim l'esperança que més endavant tornarà a començar una vida més plena. Quan sabem com és, però, voldríem aixecar les mans per implorar misericòrdia i dir amb estupor i fatiga: «Prou!». Veiem anticipadament tots els estadis dolorosos pels quals haurem de passar, i sabem que després hi ha el no-res."






Deixa'm 
Marcelle Sauvageot
Traducció de Xavier Pàmies

9 comentaris:

Carme ha dit...

Buf! Quanta raó que té!

Quina frase més impactant i més certa...

I després hi ha el no res... em fa pensar en la inutilitat del dolor... que mai no és ben bé certa del tot.

Drapaire de mots ha dit...

L'esperança dels creients es que si hi ha, que la lluita no es en va...
Encara que el dolor afligeix a tots per igual i en ocasions es
incomprensible, inexplicable, quan la medecina et diu la fatídica frase:
"ja no hi podem fer res més" Et queda el consol i la pregaria, la fe mou muntanyes, i l'anunci de Jesús: la teva fe t'ha salvat, cal entendre'l i desxifrar-lo.
A nosaltres ens va salvar el fill, quan només tenia 8 mesos. Van ser moltes hores a la capella del clínic mentre ell es debatia entre la vida i la mort a la UCI, pregant i pregant, es va convertir en la nostre segona casa durant 12 dies. Si, soc creient i ara que sembla estar passat de moda i tothom se'ns tirar a sobre, per conductes humanes, reprotxables, s'ha de saber diferencia el missatge de Jesús i les actuacions personals. Som mil·lions de creients i un percentatge molt petit de persones que fan la seva feina mal feta. No passa el mateix en la política i no per això es deixen de tenir ideals?

Perdoneu que m'hagi allargat tant però crec que ha arribat l'hora d'arremangar-nos la camisa i posar-nos sense por a defensar les nostres creences sense imposar-les a ningú.

Bon dia a tots. ( aquest serà un bon dia per mi sens dubte, he començat defensant el que crec :). Un petó amb pau.

Helena Bonals ha dit...

Jo l'he llegit, aquest llibre. Molt colpidor.

Alyebard ha dit...

El dolor i la por al desconegut.

Jordi Dorca ha dit...

Colpidor en la certesa. I la gràcia és aquesta: el no-res. Totes les lluites són endebades. Cal saber-ho i saber-ho afrontar. Cosa gens fàcil.

Joan Rodó i Galiana ha dit...

....i si és prou interessant el no-res,i si...,a més a més,és sense dolor?
Potser haurà valgut la pena patir una mica!

El porquet ha dit...

De tan certer fa mal i tot llegir-ho...

Quadern de mots ha dit...

Sempre tan seductora amb els trossets que ens portes.
El no-res i el tot dues maneres d’omplir un buit, i el dolor qui sap si és l’element que ens ajuda a classificar-lo. No em facis massa cas... hi ha dolors que t’ajuden a omplir i altres a buidar.

M’apunto el llibre.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Carme...és un llibre dur, "Deixa'm", l'únic llibre d'aquesta autora crec.

Drapaire de mots...m'ha encantat la teva entrada o comentari..."crec" és una de les paraules més curtes i profundes de la nostra llengua...ben bé com el mot "fe".

Helena...me'l va recomanar una amiga i també estic d'acord amb la duresa del llibre...és ple de dolor i injustícia...o potser és que aquests dos mots són sinònims.

Alyebard...el dolor al desconegut i al dolor conegut...

Jordi...molt interessant el teu comentari...i m'encanta l'expressió endebades.

Joan...vull pensar que el no-res serà ple de no-res però ple de tot.

El porquet...sí que fa mal...

Quadern de mots...m'agradarà llegir-ne la teva ressenya.