divendres, 4 de maig de 2012

Un hort anàrquic

Comparteixo aquest text que ha estat premiat al 22è Premi literari Sant Jordi convocat per la Biblioteca de Les Franqueses del Vallès i aprofito aquest aparador per demanar disculpes pel fet de no haver pogut ser-hi a l'hora del repartiment. 

Un hort anàrquic

Com que cada vegada hi ha més persones que conreen horts ecològics crec que és el moment. Potser el meu grau de maduresa encara no està prou avançat per dedicar les hores i hores que un repte així precisa. Com que recentment he llegit la magnífica novel·la de Joan Sales, “Incerta glòria”, he pensat que, en comptes de fer un hort ecològic, faré un hort anàrquic. Només li donaré menjar i beure perquè bé que bevien i menjaven, oi, els anarquistes? Confiaré en una anarquia natural, llibertat total, sense estat.
Agafo el càvec i faig rengleres. Ja sé que això de les fileres potser no és prou anàrquic però ho faig pel seu bé, perquè quan regui l’aigua pugui arribar a tothom i ningú es pugui queixar de repartiments desiguals. Començo a notar el que en Joan Sales en diu el perfum aspre com d’aixella de pagesa jove. Planto el planter. Uns quants enciams, dos o tres mates d’api, uns porros, unes cols i uns pebrots perquè no se’m pugui acusar que em falten pebrots.
I un dia i un altre rego, observo, fins i tot els parlo. Els parlo amb brevetat (ja que el temps no m’és sobrer); sense proclames ni proselitisme; amb el que podrien ser manyagues verbals. Tan sols els desitjo que siguin plantes prolífiques però sense obligar-les, per tal que se sentin lliures, que facin el que vulguin. Que ningú es pensi que una servidora és qui duu el pòndol de l’hort! No, no! L’hort va sol.
Algunes herbes agosarades voltegen els enciams però ells, tossuts, segueixen creixent, ufanosos, cap a munt, amb fermesa i tendror. Els observo en silenci i m’alegra veure’ls tan cofois ignorant la catifa de trèvols que van envoltant-los pertot arreu. No hi intervinc. Només els dono el que és bàsic: aigua i esperança. Una esperança subtil i camuflada com un enganyapastors damunt l’arena.
I un dia i un altre rego i miro. Rego i contemplo fins que em trobo amb la ingrata sorpresa. Algun carallot -digueu-li ocell- s’ha menjat les fulles dels enciams que han quedat més foradats que les parets d’alguns edificis durant la Guerra Civil. Buf! Com he de reaccionar ara? No puc pas empipar-me amb la natura i els seus tan naturals efectes col·laterals.
Consulto si hi ha remei a alguns pagesos dels encontorns. Els més grans em diuen que hi posi una xarxa que cobreixi tot l’hort. Ja hi som, la primera resposta passa per coartar-los la llibertat, per posar una xarxa que els tapi la vista, el sol, que els oprimeixi. No puc pas tenir un hort anàrquic seguint aquests principis.
Hauré d’anar a cercar alguna proposta que pugui ser un xic més imaginativa. La veïna em diu que hi posi un espantaocells. No m’he atrevit a dir-li que és un hort anàrquic i, per tant, no puc pas posar-hi la policia al primer conflicte que sorgeix. Li segueixo la beta i continuo preguntant fins que em trobo amb aquell músic que conec des de la festa major de l’any passat. Com és que encara no se m’havia acudit? Em recomana que posi CD’s penjats als arbres que tinc al voltant de l’hort. Es veu que amb el moviment i el reflex del sol en els CD’s els ocells s’espanten i passen de llarg. Té raó; ja fa temps que havia vist aquests estris penjats de les branques dels arbres i encara no havia deduït quina era la seva funció. L’endemà faig neteja del despatx i penjo uns quants Cd’s.
Passa un dia i un altre. Rego i observo. Sembla que al final aquest remei ha funcionat. He hagut de substituir els enciams inicials morts a les trinxeres per uns altres que estaran, també, a primera línia, esquivant els atacs aeris gràcies a l’ajut d’aquests estris moderns.
Justament ara, quan em semblava ser cada dia més a prop del triomf de l’anarquia, se m’acut canviar els horaris de visita a l’hort. Hi vaig de bon matí, quan el sol encara no s’ha cansat. Davant meu trobo aquell espectacle dantesc. Hi ha un ocell dalt de la tanca. Duu una espècie de necesser minúscul d’on treu: un raspall de becs, unes pintures d’ulls d’ocell i unes pólvores per empolainar-se. S’està mirant amb el mirall del CD i va fent petits moviments de la testa per veure si es veu totes les plomes a lloc. Aquesta sí que és bona: resulta que sense voler he obert un centre de bellesa al jardí i a cap ocell se li ha acudit ni preguntar-m’ho ni pagar cap lloguer, encara que fos modest!
Ja ho diu el pare de la Trini a la novel·la: “¡Era tan bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no havia intentat dur-lo a la pràctica!”

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Ni anarquia ni comunisme no serveixen de res. Però n'hi ha que no desisteixen.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies per ser-hi, bonica! Un petó!