dimarts, 12 de juny de 2012

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar

"Negar l'amor, i enganyar-lo maliciosament fent veure que el que no es consuma és etern, o que l'amor sublimat assoleix una alçada major, d'amor celestial, és repulsiu, com és repulsiva la cara de l'hipòcrita quan es troba massa a prop de la veritat."

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar 
Elisabeth Smart
Traducció de Marta Pera Cucurell
Viena Edicions



10 comentaris:

Maria Moreno ha dit...

Carinyo,contesta una espanyola de SEVILLA.
Que sí pot ser alguna cosa més...
jajajaja
Maria

Quadern de mots ha dit...

Desconeixia a l’autora, ara he investigat i sembla que el llibre és intens i molt ben escrit. Gràcies per donar-me’l a conèixer.

Drapaire de mots ha dit...

Una veïna parlant de infidelitats l'altre dia va dir:
Ui nena, això amb els anys es cura i llavors ja només queda la llengua (per parlar eh?)Quan són grans que vols que facin? Abans d'actuar has de mirar per tu i el teu nivell de vida.
.... :O! ??????
Conversa real. ESTUPEFACTE!!!

Helena Bonals ha dit...

Són punts de vista. No hi estic massa d'acord. No és veritat ni una cosa ni el contrari.

Carme ha dit...

Jo estic amb l'Helena, ni si ni no, sinó tot el contrari... o tampoc.

Cada cas és una nova història i té totes les possibilitats de ser així o de qualsevol altra manera. Generalitzar en l'amor... :)

Jordi Dorca ha dit...

Són punts de vista. Però com a punt de vista és bo. És alguna cosa. Encara que no hi estigui d'acord.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Maria...sobre els sentiments no hi ha debat possible...jo només em sento catalana i prou. Un petó!

Quadern de mots...és un llibre tan especial que no el sabria catalogar...no és novel·la, ni poesia, ni assaig...és trasbalsadora, original i molt ben escrita pel meu gust. Un petó!

Drapaire de mots...la realitat supera la ficció...a vegades per sort i altres per desgràcia. Un petó!

Helena i Carme...en l'amor no hi ha receptes...depèn de la combinació de les persones, del moment i de trenta mil variables més...Un petonàs!

Jordi...sí, sí, tot depèn del color de les ulleres amb què es miri. Un petó!

Miquel Àngel ha dit...

Que fòra doncs de l'Amor Cortés amb aquestes ideies cíniques de Nova York... L'amor és i ha estat sempre un conjunt de concempes umnificats per l'iterés i que el Romanticisme esperonat pel vaticà , va convertir en la base en la que sustentar la idea de Familia que ells defensen , l'amor en si es masses cose scom per tractar-lo tant simplement... tant sobradament... tant pedent...met.. no m'escau aquesta idea , Nega el fons espiritual d43l amor i no el deixa volar, el reduiex com a una salsa de vinagre. ecs!!

cantireta ha dit...

Alguns sentiments reprimits porten a malalties. Algunes persones creuen veure el cel quan el que els passa és que no mengen. Tot depèn, i depèn de cadascú. Prò reprimir l'amor com a manera de viure...no em sembla gaire sensat.

Ah! Sóc la cantireta, per cert.
Una abraçada des de l'Urgell.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Miquel Àngel...m'ha encantat el teu comentari. Aquest llibre és un cant a l'amor i ella el va dur fins a les darreres conseqüències per dir-ho d'alguna manera.

Cantireta...és preciosa l'expressió:Algunes persones creuen veure el cel quan el que els passa és que no mengen. M'encanten els teus mots i la música que els poses!Una abraçada cap a l'Urgell!