dimecres, 15 d’agost de 2012

Mare de Déu!

Vint minuts després de despertar estic a punt de trepitjar un petit bassal de sang. És roig encès. L'esquivo. La sang em parla fluixet. O potser és que no la puc sentir amb els ensordidors trets dels caçadors que hi ha al voltant. Van equipats, verdosos, camuflats entre la natura que els rebutja amb un silenci feixuc i dolorós. No vull entrebancar-me en la tristesa dels qui es lleven amb el desig de matar. No tinc esma per comprendre'ls, avui no. M'espera una jornada diferent que, d'alguna manera, em transporta a la meva infància quan era obligat anar a missa cada diumenge. Els designis del senyor són inescrutables i nosaltres, els humans, no podem fer-hi res en contra, com diu el meu estimat Sintu. Ahir una trucada d'un amic em va convidar a llegir una pregària dalt de l'altar. Bufa! Fa anys i panys que no entro a cap cerimònia cristiana. Però sé que crec, que em llevo cada matí creient, amb fe, amb esperança, sobretot en les persones, en la comunitat. No he sabut, encara, trobar-li nom al meu Déu particular (sovint penso que deu ser Deessa perquè si va fer tanta feina amb tants pocs dies devia ser una dona i, possiblement, mare). Potser per això em sento còmode pregant per la Mare de Déu. Només puc dir que la veu m'ha sortit clara mentre les cames em feien figa. I aprofito aquest espai per compartir la pregària (o digueu-li poema) per si a algú li ve de gust llegir-la (la transcric tal i com me l'han feta arribar):

Déu vos salve, Maria, Reina i Mare,
dolçura i vida i esperança nostra,
a vos preguem els desterrats, fills d'Eva
¡Misericòrdia! ¡Misericòrdia!¡Misericòrdia!

A vos Senyora, la sacra Verge,
l'amoroseta, la llum dels cels,
la moreneta de la muntanya,
Reina dels àngels, Mare de Déu,
a vos senyora, mon cor, mos somnis,
mes esperances, mos pensaments, 
tot quan ma vida ne té de vida,
tot quant mon ànima ne té de fe.

Quan per mi vinga l'hora suprema,
Reina dels àngels, lliri del cel,
feu que aleshores, Santa Madona,
ans que els ulls clogui per sempre més,
feu que jo vegi, voltats de glòria,
i enmig de núvols d'or i d'encens,
els tres grans àngels que de ma vida
segueren sempre companys fidels,
los mèus tres únics, companys fidels.

L'Amor dolsisim, la mare Pàtria,
la mare Pàtria la Santa Fe, la Santa Fe. 

8 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

La meva mare era més de la Mare de Déu de Núria. Ho portava al nom, com tu. I tot sovint (mentre ella va poder) fèiem sortides familiars al santuari de Núria, al Ripollès per donar compliment a totes les seves promeses.

Jo ara em miro la fe amb respecte. No m'agrada el culte però respecto la serenor que transmeten alguns llocs.

Assumpta ha dit...

Pregària o poema... poema o pregària... és preciosa! :-))

Carme ha dit...

M'has recordat el meu pare que no era massa de missa, però tot i això deia que la mare de Déu era la seva amiga (la del seu poble: la Mare de Déu del Sol del Pont) i a ella li parlava i li resava.

Una bonica pregària-poema!

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Víctor...no sé si està bé que ho digui jo però Núria és un nom preciós i diuen que significa llum. Els teus mots sentits m'han entelat els ulls. Gràcies per ser-hi, Víctor! Crec que hauré de fer una visita a la Mare de Déu de Núria aviadet.

Assumpta...sí que és bonica i amorosa. Un petó i gràcies per visitar-me!

Carme...no coneixia aquesta Mare de Déu del Sol del Pont i trobo que té un nom preciós. Un petonàs!

esborrall ha dit...

A veure si algun dia vens a la parròquia de Sta. Maria. Sempre va bé de sentir una veu clara en les lectures.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Esborrall...quan dius la Parròquia de Santa Maria et refereixes a la de Cardedeu? Gràcies per passar pel blog. Un petó!

Maria Moreno ha dit...


Amb raó la meva filla també es diu Nuria!!!!

Núria Pujolàs ha dit...

Maria...una bona tria de nom. Un petó, bonica!