dimecres, 29 d’agost de 2012

Tic-tac

El primer que va perdre fou la cintura. I, de retruc, el vaivé dels malucs. Tic-tac,tic-tac. Ri-gi-de-sa puntual. Cuinava, pendent de cronometrar cada plat, cada gust, cada intenció. Tic-tac, tic- tac. A casa se’n llepaven els dits: una, dues i tres vegades seguides. Tic-tac, tic-tac. També cantava. Cançons de ritme senzill, repetitiu. Tic- tac, tic- tac. Cada dia despertava la nena, el nen, l’avi i el marit. Feia el llit amb moviments mecànics, robòtics. Tic-tac, tic-tac. Era una monotonia de perillositat limitada. Cada dia les mateixes constants vitals. Tic-tac, tic-tac. Van passar dotze dies, dues-centes vuitanta-vuit hores, disset mil dos-cents vuitanta minuts. Tic-tac, tic-tac. La nena, el nen, l’avi i el marit restaren amb la boca oberta,  sense busques per marcar el compàs, perduts. Tic-tac, tic-tac. La mare s’havia convertit en un rellotge, rodó, bonic, rigorós. 

13 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Tic-tac, tic-tac, malgrat tot, m’agrada el so repetitiu, meticulós (a vegades) rabiüt (quan cal), dolç (sempre) d’aquest rellotge. Només la manera d’esdevenir un bon tic-tac i la forma genuïna de ser-ho el poden fer especial. Ah! Perquè un tic-tac funcioni sol cal donar-li corda a base d’estimació, imprescindible pel bon funcionament (necessari pel seu cor).

Només les coses que es fan sense obligació tenen un bon ritme, un bon tic-tac (rodó, bonic,rigorós).


Alyebard ha dit...

Sort, a vegades, dels vostres tic, tac que si no perdríem, camí, hora, senderi i vida.

El porquet ha dit...

Ai, doncs no ho sé, a mi una cosa tan programada, repetitiva i predictible no sé si m'acabaria de convèncer!

cantireta ha dit...

Segur que van millor que jo, en aquesta família, però això de tenir la mama com el rellotge de la Bella i la Bèstia...vès! L'avi és un rellotge de paret?
Petons.

XeXu ha dit...

A això ens porten les rutines, arriba a ser tot tan mecànic que de vegades semblem màquines enlloc de persones.

Glo.Bos.blog ha dit...

Això del tic tac pot ser efectiu i pràctic, però és una mica trist.
Qui vol una mare/rellotge rigorós per més rodó i bonic que sigui?

Joan Rodó i Galiana ha dit...

a mi,aquest escrit m´ha fet anar de pressa a llegir-lo,ufff...semblava que s´havia d´acabar el temps!hahaha...

Ventafocs ha dit...

RRRRRIIIIIIINNNNNNNNNNNNGGGGGGGGG!!!!!!! És hora de despertar!!!!

Carme ha dit...

No sé si m'agradaria gaire ser una mare rellotge... :)

El text, ens marca el ritme,m potser ja em convé, després de vacances... tic-tac tic-tac... :)

Una abraçada, guapa!

Sílvia ha dit...

Quina metamorfosi! Ara li hauran de donar corda o funciona amb piles? M'agrada, és un microconte fantàstic amb un punt de realisme impactant.

Núria Pujolàs ha dit...

Quadern de mots...el teu comentari podria substituir o complementar perfectament tota l'entrada. Gràcies per ser-hi, bonica!

Alyebard...a mi tot sovint se m'atura el rellotge...ha,ha,ha... Gràcies per la teva presència virtual, xiquet!

Porquet...a mi em passa el mateix que a tu. Un petonàs!

Cantireta...l'avi fa dies que canta el boleru "Reloj que marcas las horas"...mira quina versió de l'Albert Pla: http://www.youtube.com/watch?v=jPXKu6nojqc

Xexu...completament d'acord...és millor la màgia de la quotidianitat...Un petonàs i gràcies per ser-hi!

Glòria...a vegades la tristor és tan mecànica com un rellotge. Un petonàs, bonica!

Joan...no t'estressis!...Un petonàs!

Ventafocs...moooolt encertada! Un petó, bonica!

Carme...que bé que hagis notat el ritme del text com un senyal de posar-se les piles...Un petonarru!

Sílvia...és un rellotge solar i, per tant, una marassa morenassa...ha,ha,ha...Que bé que t'hagi agradat! Un petó, bonica!

Joan Abellaneda ha dit...

és el que s'ha de canviar d'una vegada per totes,núria... ningú a la família ha de suportar el pes de tothom... Cal tenir espais i responsabilitats compartides on tots se sentin valorats, escoltats, lliures i il.lusionats
rep la meva salutació ben cordial, des mataró
joan

Núria Pujolàs ha dit...

Joan...completament d'acord!...un petó!