dimecres, 17 d’octubre de 2012

En la salut i la malaltia

Us convido a llegir l'article d'opinió que avui, 17 d'octubre, surt publicat al diari digital NacióGranollers:

http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/opinio/4606/salut/malaltia

24 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Crec que en casos així no cal variar els mots, les paraules han de ser les de sempre , malgrat que costi de pair. Espero que aquest article tan sols sigui, això un article.

Jordi Dorca ha dit...

Un article molt sentit. Com diu la Carme, espero que només sigui això: un article.

Helena Bonals ha dit...

Això d' "En la salut i en la malatia" no és perquè sí. N'hi ha que s'escapen corrents quan topen amb la malaltia. Els que aguanten són els que estimen de debò.

Sílvia ha dit...

La malaltia, al contrari del normalment pensem, ens fa més forts. Fa que ens adonem de les coses importants de veritat i ens mostrem als altres amb molta més sinceritat. L'amor, com diu l'Helena, ens ajuda a aguantar i a tirar endavant. Hi ha molta gent que fuig de la malaltia i dels problemes, són persones que no han après a estimar de debò. Admiro molt a les persones valentes com tu, que no saben que ho són tant. Una forta abraçada!

AnnaMas ha dit...

Dues idees que em venen al cap amb el teu escrit:

Amor incondicional; que ens estimin siguin quines siguin les circunstàncies...Crec que en el fons és el que cerquem tots...

Trobar la manera de cuidar de l'altre sense deixar de cuidar de nosaltres mateixos ...

una gran abraçada

Clidice ha dit...

A vegades n'hi ha prou en ser-hi, la malaltia implanta la por i et cal una mà que et salvi del pànic. Costa dir res en aquests casos.

cantireta ha dit...

Hi ha gent que té interferències a les oïdes quan es diu "malaltia". O no hi senten, o es tornen molt egoistes, i no hi ha, en cap dels dos casos, ningú que la suporti, aquesta gent.
Permet-me que et digui que la malaltia obre els ulls i el cor, i fa que la sang circuli més ràpid, per a bé i per a mal, tant quan abraces com quan mates amb el pensament aquell que et parla sense saber què diu.
Fes un petó al Sintu de la meva part, sisplau. I una gran abraçada per a tu i la Lola.

Jpmerch ha dit...

Havia comentat i ha desaparegut el comentari.
???
Deia que espere no siga un cas personal o proper.

Glo.Bos.blog ha dit...

L'article és brillant, molt ben escrit. I el tema colpeix als que han hagut de conviure amb al dolor, els que no han fugit corrents, els que estimen de veritat. Com tu.
Un abraçada!

Matilde ha dit...

Núria, sincerament, jo no sé com podria conviure amb el dolor crònic, ni el meu ni el d'algú que m'estimés.
L'article m'ha fet pensar i veure que segurament hi ha molta gent que ho fa. Herois quotidians, amarats d'amor. Una lliçó.

M. Roser ha dit...

Un text frapant, que em dóna la sensació que deu ser una situació propera...
Jo no hi estic massa d'acord en que la malaltia ens fa més forts, penso que si ningú la vol, déu ser per alguna cosa...I no estic dient que haguem de sortir corrents, hans el contrari, hem de fer costat a qui se la trobi, faltaria més...Per això hi ha l'amor.
Petonets.

Núria Pujolàs ha dit...

A mi també m'agradaria que només fos un article. Un petó, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Un article que va sortir dels budells...passa això quan t'escrius al damunt...un petó!

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies per ser-hi, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies per les teves paraules...m'han fet humitejar els ulls...tant de bo algun dia sigui tan valenta com dius tu...una forta abraçada!

Núria Pujolàs ha dit...

Anna...m'agrada la teva balança: amor incondicional cap a nosaltres des de fora i des de dins. Una forta abraçada, amiga meva!

Núria Pujolàs ha dit...

Sí, senyora. Ho has dit molt ben dit. Un petó, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies, preciosa, pels teus bonics mots...un petó ben fort meu i un d'en Sintu!

Núria Pujolàs ha dit...

Ho és...però gràcies pel teu desig de que no fos així. Un petó, xiquet!

Núria Pujolàs ha dit...

Muac, muac, muac... tu sí que ets brillant! Un petó, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Heroïna meva...gràcies per ser-hi!...els teus mots sincers són lliçó...un petó!

Núria Pujolàs ha dit...

La malaltia no sé si ens fa forts però parlant amb plata és una tocada de bemols per no dir una altra paraula...ha,ha,ha...Gràcies, bonica!...Un petó!

Carme ha dit...

Fins ara no havia pogut llegir el teu article... i per sort no me l'he perdut. Trobo que quan "t'escrius a sobre", (com tu dius) et surten els mots d'una manera impecable: clars i tendres, amb la duresa de la malaltia i l'amor teixit de dubtes i incerteses.

Em temo que no hi ha receptes que funcionin bé. Ser-hi ja és molt o potser ho és tot... no fugir i sobretot seguir buscant petites escletxes per escapar dels grans condicionants... com sabeu fer, tots dos. No sé pas si ningú ho faria millor.

Acabo de trobar de nou en Sintu al Twitter amb les piulades d'etiqueta #estanbojosaqeustsromans que fan somriure i compartir... una escletxa ben petita si vols, però ho és, d'altres n'heu inventat de molt més grans, que les he vist! :)

I evidentment que és una tocada de bemolls... i que no té cap raó, ni cap perquè ni la podem entendre de cap manera... i això fins i tot augmenta el patiment, racionals com som!

Us abraço a tots dos!

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies per les teves, sempre amoroses, paraules...Que maca que ets!...Una forta i més forta abraçada!