dilluns, 29 d’octubre de 2012

Passa 11

De mica en mica s'omple la pica i avui seguim amb la passa número 11 del capítol 1. L'humà és lliure de les cent passes d'una via d'humanitat d'en Lluís M. Xirinacs. Amb cada passa el recordo, amb cada passa l'estimo. 

11. "M'he de trobar bé amb mi mateix i protegir la meva serenitat, la meva felicitat i la meva energia interiors. Vull sentir-me enèrgic amb la seguretat que dóna la fortalesa, no la protecció. Acceptaré l'acabament de les meves forces. Però no vull dilapidar la meva energia interior. Rebutjo la felicitat que ve de l'addicció al consumisme. Llibertat radical. Cerco la felicitat que dóna tota creació lliure. La meva llum és la meva intuïció."


13 comentaris:

Miquel Àngel ha dit...

La teva devoció al Llegat d'Aquest Bon Home , em contagia. El seu pensament i el seu testimoni quedarà. El dels qui el van anorrear i empresonar passarà com un mal vent...

Carme ha dit...

En aquesta passa m'hi trobo, estic aquí una mica encallada, per què negar-ho? I em dóna força per seguir endavant... et fa res que t'ho expliqui?

La meva serenitat, la meva felicitat, la meva energia interior, que havien passat uns anys molt en plena forma, ara a vegades se m'esquerden i sense massa motiu. Em sembla prou greu, però sé que tot són processos i que no puc recuperar-les només fent petar els dits. I vaig fent camí

La pretesa felicitat d'addicció al consumisme, en realitat no és felicitat, és miratge de seguretat, només. Aquesta, no m'ha enlluernat mai... vaig a contracorrent d'arreu on em trobo.

Llibertat radical, dues paraules com un far que m'il·lumina i em crida...

I la humilitat de les darreres paraules..."cerco" la felicitat... mai no deixem de cercar-la. I em recorda potser el meu error, pensar-me que ja la tenia, com si hagués de ser per sempre. Continuem cercant, Xiri, amb la teva llum.

La meva intuïció, a vegades, sembla espatllada, però cal recuperar-la.

Buf! un començament del dia ben intens... com ami m'agrada, la intensitat, sempre ha esta t important per a mi. Potser em despullo massa, però tant li fa: llibertat radical, també.

Abraçadetes de viatgers que es troben... en algun lloc, buscant el mateix... reparteix-les amb en Siscu, també.

Carme ha dit...

Ostres, amb la parrafada... se m'ha colat el miquelangelet que no hi era quan he començat i li envio una abraçadeta per ell també. :)

Helena Bonals ha dit...

Jo també prefereixo la intuïció, com a complement a la racionalitat. Per ella sola no pas.

cantireta ha dit...

La fortalesa dels que estimem els arbres caiguts però no corcats, les tardes que duren poc però no per això menys belles, els núvols que passen i deixen aragalls en el pensament. De triar el pensament i fer-ne senyera per altres.
Un petó immens.

Sílvia ha dit...

Gràcies, Núria, per compartir cada setmana una passa seva, m'agrada conèixer-les i aprendre a seguir-les!

Glo.Bos.blog ha dit...

Aquesta és una passa important per mi. Molt, i em sembla que ja hi estic en camí de fer-la.

Núria Pujolàs ha dit...

Sí, Miquel Àngel, devoció potser és la paraula i m'alegra que es contagiï...i bon vent als qui el van marginar volgudament...Un petó!

Núria Pujolàs ha dit...

Caram, Carme!...potser unes abdominals de serenitat, una mica de footing de felicitat i unes flexions per a l'energia interior...

T'entenc perfectament...hi ha èpoques que no saps qui t'ha tallat el ble i, per tant, t'ha encongit la llum. Em sento identificada amb el que descrius...tant de bo fóssim més a prop i faríem un cafetó per parlar-ne...

Una abraçada intensa i gràcies per la llibertat radical dels teus mots!

Núria Pujolàs ha dit...

La racionalitat és important com la intuïció...el més difícil és cultivar les dues i trobar l'equilibri en usar-les. Un petó!

Núria Pujolàs ha dit...

Com sempre...preciosos mots, Cantireta...Un petonàs, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies per ser-hi i caminar plegades. Un petonàs, bonica!

Núria Pujolàs ha dit...

Que bé que sigui així!...Un petonàs, bonica!