dijous, 30 d’agost de 2012

Desolacions

"Perquè pots triar la persona amb qui comparteixes la vida, però no en qui es convertirà aquesta persona."


Desolacions
David Van 
Editorial Empúries
Traducció de Francesc Rovira

dimecres, 29 d’agost de 2012

Tic-tac

El primer que va perdre fou la cintura. I, de retruc, el vaivé dels malucs. Tic-tac,tic-tac. Ri-gi-de-sa puntual. Cuinava, pendent de cronometrar cada plat, cada gust, cada intenció. Tic-tac, tic- tac. A casa se’n llepaven els dits: una, dues i tres vegades seguides. Tic-tac, tic-tac. També cantava. Cançons de ritme senzill, repetitiu. Tic- tac, tic- tac. Cada dia despertava la nena, el nen, l’avi i el marit. Feia el llit amb moviments mecànics, robòtics. Tic-tac, tic-tac. Era una monotonia de perillositat limitada. Cada dia les mateixes constants vitals. Tic-tac, tic-tac. Van passar dotze dies, dues-centes vuitanta-vuit hores, disset mil dos-cents vuitanta minuts. Tic-tac, tic-tac. La nena, el nen, l’avi i el marit restaren amb la boca oberta,  sense busques per marcar el compàs, perduts. Tic-tac, tic-tac. La mare s’havia convertit en un rellotge, rodó, bonic, rigorós. 

dimarts, 28 d’agost de 2012

dilluns, 27 d’agost de 2012

Passa 02

Passa 02 (capítol: La realitat concreta) de les "Cent passes d'una via d'humanitat" d'en Xiri.

02. "N'és el seu esclat la naturalesa sencera: juganera, eficaç, valuosa i misteriosa. L'instint, les evidències, les intuïcions ho testimonien."



"El valor humà de la pau i altres textos inèdits"
Lluís M. Xirinacs
Angle Editorial

dijous, 23 d’agost de 2012

Giren les rodes sense ordre

El somni és recurrent. Avui, per exemple, conduïa un camió gegant, d’aquells espaiosos on pots perdre’t dins la cabina. Crec que no duia pas cap dona esvelta i amb poca roba dibuixada al xassís. Juraria que era de color vermell tirant a granat. M’he perdut al desert. Quelcom ha fallat, potser la direcció o potser els frens. La qüestió és que el camionàs deixava d’obeir les meves ordres conductores. 

Fa pocs dies era dalt d’un cotxe petit, anava de vacances. No anava sola. Segurament érem tots els membres de la llar. Aquest somni ja el tinc semioblidat però sé que llavors els frens tampoc van funcionar.

Estic acostumant-m’hi i quan condueixo, en somiar, sé que tard o d’hora em quedaré tirada. Llavors no truco a cap 902 perquè vinguin a socórrer-nos. Tampoc m’esvero. Senzillament sé que s’acabarà i en despertar li tornaré a explicar les aventures automobilístiques al meu home. Ell, que ja no sap com posar-s’hi i m’escolta resignat, ha pres una decisió: m'acompanyarà al mecànic del poble per veure si em fallen les pastilles dels frens. 

dimarts, 21 d’agost de 2012

Autobiografia

"Escriure la nostra història, la història particular que ens ha ocorregut, la que coneixem i ens expliquem interiorment de diferents maneres, ens permet reconciliar-nos amb allò dolorós, exacerbar allò atractiu, valorar el que hem viscut. En unes altres paraules, estar en el paper (fora d'un mateix) és una forma d'alliberació, de recompondre el procés vivencial."

De la autobiografía a la ficción
Silvia Adela Kohan
(traducció d'una servidora)

dilluns, 20 d’agost de 2012

Passa 01

Passa 01 (capítol: La realitat concreta) de les "Cent passes d'una via d'humanitat" d'en Xiri.

01. " Secretament a l'origen de tot ―el Pare ―, expressament al capdamunt de tot ―la Paraula― o fonamentalment a la base de tot ―l'Esperit―, ens trobem amb una Realitat que ho transcendeix tot, que ho estima tot, que ho sap tot, que ho pot tot i que ho anima tot."

"El valor humà de la pau i altres textos inèdits"
Lluís M. Xirinacs
Angle Editorial


dissabte, 18 d’agost de 2012

Microrelat: l'habitació?

Us torno a convidar a visitar el blog de "La bona confitura" que recull relats breus en català de diferents escriptors (o aprenents d'escriptors) de la mà del músic i escriptor Jordi Masó. Avui surt publicat un microrelat d'una servidora amb el títol: L'habitació?

divendres, 17 d’agost de 2012

Fruita identitària

Recullo, o potser fora millor dir recol·lecto, una cita que fa la Laura Borràs al seu article  al Diari Ara publicat avui (17/08/2012) :

"Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec." 

Joan Sales

dimecres, 15 d’agost de 2012

Mare de Déu!

Vint minuts després de despertar estic a punt de trepitjar un petit bassal de sang. És roig encès. L'esquivo. La sang em parla fluixet. O potser és que no la puc sentir amb els ensordidors trets dels caçadors que hi ha al voltant. Van equipats, verdosos, camuflats entre la natura que els rebutja amb un silenci feixuc i dolorós. No vull entrebancar-me en la tristesa dels qui es lleven amb el desig de matar. No tinc esma per comprendre'ls, avui no. M'espera una jornada diferent que, d'alguna manera, em transporta a la meva infància quan era obligat anar a missa cada diumenge. Els designis del senyor són inescrutables i nosaltres, els humans, no podem fer-hi res en contra, com diu el meu estimat Sintu. Ahir una trucada d'un amic em va convidar a llegir una pregària dalt de l'altar. Bufa! Fa anys i panys que no entro a cap cerimònia cristiana. Però sé que crec, que em llevo cada matí creient, amb fe, amb esperança, sobretot en les persones, en la comunitat. No he sabut, encara, trobar-li nom al meu Déu particular (sovint penso que deu ser Deessa perquè si va fer tanta feina amb tants pocs dies devia ser una dona i, possiblement, mare). Potser per això em sento còmode pregant per la Mare de Déu. Només puc dir que la veu m'ha sortit clara mentre les cames em feien figa. I aprofito aquest espai per compartir la pregària (o digueu-li poema) per si a algú li ve de gust llegir-la (la transcric tal i com me l'han feta arribar):

Déu vos salve, Maria, Reina i Mare,
dolçura i vida i esperança nostra,
a vos preguem els desterrats, fills d'Eva
¡Misericòrdia! ¡Misericòrdia!¡Misericòrdia!

A vos Senyora, la sacra Verge,
l'amoroseta, la llum dels cels,
la moreneta de la muntanya,
Reina dels àngels, Mare de Déu,
a vos senyora, mon cor, mos somnis,
mes esperances, mos pensaments, 
tot quan ma vida ne té de vida,
tot quant mon ànima ne té de fe.

Quan per mi vinga l'hora suprema,
Reina dels àngels, lliri del cel,
feu que aleshores, Santa Madona,
ans que els ulls clogui per sempre més,
feu que jo vegi, voltats de glòria,
i enmig de núvols d'or i d'encens,
els tres grans àngels que de ma vida
segueren sempre companys fidels,
los mèus tres únics, companys fidels.

L'Amor dolsisim, la mare Pàtria,
la mare Pàtria la Santa Fe, la Santa Fe. 

dimarts, 14 d’agost de 2012

He llegit un best seller


Sempre em fa por llegir quelcom que ha agradat a molta gent. Potser és que, de tant en tant i sense solta ni volta, em crec poc normal. No és pedanteria sinó tot el contrari. El llibreter ja em va avisar quan em va veure agafar les "Cinquanta ombres d'en Grey" però com que em van dir que era una novel·la eròtica dirigida a dones "quarentones" vaig pensar que complia aquest parell de requisits.

Feia temps que volia llegir quelcom eròtic (sobretot després d'atansar-me als mots humits i brillants de la Cantireta) i en aquest "best seller" em prometien sexe a dojo. Em va sorprendre que a la contraportada diguessin que era una novel·la addictiva. I tant que és addictiva! M'hi he enganxat com una bleda. Verge Santa, quina vergonya! Però no m'ha atrapat la literatura (de fet no he subratllat ni una frase en tot el llibre, justament per això us faig aquesta entrada tan atípica en mi; ni he pogut fer-ne vocabulari, ni tan sols dels gemecs!). M'he llegit les 537 pàgines d'una revolada i m'he sentit com quan fumo, enganxada a aquella part de mi autodestructiva. Aquest llibre és una "merda" literària (i perdoneu l'expressió però algú ho havia de dir) que torna als prínceps blaus, amb un romanticisme de pa sucat amb oli, i un clam a la falta d'autoestima del gènere femení. Uns prínceps que no maten dracs sinó que gaudeixen fent mal, vivint el patiment de qui tenen més a prop. Un erotisme de xurriaques que no et fa tremolar ni un pèl del pubis. El penjo perquè veieu que una servidora acaba de malgastar 17,90€ i per avisar que, siusplau, no cometeu el mateix error. 

Sort que avui he anat a veure a una molt bona amiga, la Teresa, que sempre em recomana delícies literàries i m'ha prestat un llibre que em traurà el mal gust de ment que tinc després d'aquest experiment bestsellerial. 



dilluns, 13 d’agost de 2012

Passa núm. 00

Iniciem, avui dilluns 13 d'agost de 2012, el camí de les "Cent passes d'una via d'humanitat" d'en Lluís M. Xirinacs. 

0. LA REALITAT CONCRETA

00. "A l'inici, arranjo el meu vestit, paro esment de la posició del meu cos, de la meva respiració. Prenc cura de fer silenci físic i d'asserenar l'ànim. Recito algun verset dels que segueixen. Em concentro en aquella passa. Medito. Contemplo. I brolla un suggeriment d'acció."

dijous, 9 d’agost de 2012

Diàleg de vaixella

En obrir el rentaplats la xiqueta de casa consulta:

―On van els plats plans petits?

Davant del breu embarbussament rep una resposta entrebancada:

―Amb els plats plats grans...ai, no!...amb els plans plats grans...ai, no!...amb els plats plans grans. 

dimecres, 8 d’agost de 2012

Paraules emmetzinades

Normalment faig una entrada de cada llibre que llegeixo tot seleccionant una frase o cercant-ne el vocabulari. En aquest llibre és difícil trobar una sola frase que et colpeixi com tot el llibre. He de confessar que l'he llegit en dos vespres, d'una tirada, i els somnis que he tingut a posteriori han estat horrorosos. Quant dolor que traspua! És un llibre de misteri, d'acció però, sobretot, de denúncia dels abusos sexuals infantils. Recomanable, altament recomanable: "Paraules emmetzinades" de la Maite Carranza (Premi Edebé de literatura juvenil).

Igualment us en deixo un breu tast:

"Un altre cop la culpa, la maleïda culpa que torna i torna. Es lamenta. I sap que culpant-se no anirà enlloc. Que la culpa paralitza i justifica, que és l'antídot de l'acció. Intenta pensar en positiu i foragitar la culpa que ell li ha administrat dia a dia, com un verí lent i mortal. No estic malalta, no sóc culpable, es diu."


dimarts, 7 d’agost de 2012

L'home a l'aigua

A en Pau Gener Galín, celoní i amic, li fan una ressenya magnífica al Time Out. Ara només falta llegir-lo a: Home a l'aigua. Si podeu viure un recital d'en Pau no us el perdeu...mai deixa indiferent. 


dilluns, 6 d’agost de 2012

Fa cinc anys del seu adéu particular...

Avui, 6 d'agost de 2012, fa cinc anys del seu adéu particular al Pla de Can Pegot (Ogassa), tan a prop de Sant Amanç i la  mare Taga. Aquell dia l'ànima d'en Xiri es va fer universal. Ja ho diu en el seu "Dietari Final" (Arallibres):

¿Què podrà donar l'home
que valgui tant
com la seva vida? (Mt 16, 26)

I després han vingut les consultes populars nascudes en el seu estimat Arenys de Munt, homenatges diversos a ell com el Correllengua d'enguany i el naixement de l'Assemblea Nacional Catalana que s'està escampant i organitzant a tot el territori. I tant que va sembrar llavor! Una llavor difícil d'explicar des de la racionalitat amb un adéu que pocs hem entès. 

Avui, per commemorar la seva mort, inicio un camí en aquest bloc. Cada setmana publicaré una de les "Cent passes d'una via d'humanitat" que ens va deixar escrites l'any 1997. Un text basat en l'aplicació del seu model filosòfic: «Globalium. Un model global de la realitat». Tal com ell diu:

 "Es tracta d'una invitació a viure dins d'un procés constant de creixement cap a l'alliberament personal i col·lectiu. El compromís per la llibertat, l'assumpció del risc (valentia), la responsabilitat (ètica) i l'amor (generositat), tant de l'individu com de la comunitat". 

Així us emplaço a seguir, setmanalment, les cent passes d'una via d'humanitat tot desitjant que quan deixi de publicar-les, concretament l'any 2014, serem lliures plenament. 

divendres, 3 d’agost de 2012

El valor humà de la pau

Us recomano el llibre "El valor humà de la pau i altres textos inèdits" d'en Lluís M. Xirinacs. I, si em permeteu, us en deixaré diversos fragments. Per començar un parell d'exemples de no- cooperació (com a una de les etapes de la no-violència).

"El sicilià Lanza del Vasto explicava la història de la tribu sudanesa dels felates. En temps de negrers, portuguesos i espanyols, uns i altres, feien ràtzies a la caça de negres per tot l'Àfrica subsahariana. Duien la cacera aconseguida a l'Atlàntic i l'embarcaven cap a Amèrica, on la venien. Però, en arribar a la tribu dels felates, negre que caçaven, negre que es deixava caure a terra. Ni menjava ni bevia, ni caminava, ni deia res, fins que es moria. No esdevingueren rendibles! Els caçadors els obviaven, i la tribu, fora de les primeres víctimes, va romandre lliure de visites d'esclavistes fins a extingir-se aquesta vergonya de la humanitat blanca. Un altre exemple: les orenetes. Tancades en una gàbia, ni mengen ni beuen ni canten ni salten. De resultes d'això, l'espècie fendeix els aires en llibertat!"

El valor humà de la pau i altres textos inèdits
Lluís M. Xirinacs
Angle Editorial
Col·lecció Clàssics de la pau i de la noviolència

dimecres, 1 d’agost de 2012

El noviolent

"El noviolent profund no s'adreça només als ulls, a la raó o als sentiments del seu adversari, mira allò que hi ha darrere de la seva mirada, tot saltant-se un «jo» sovint malalt, s'adreça al seu millor «jo». Mostra tenir més alta consideració de l'adversari que l'adversari té de si mateix. Amb la nostra consideració l'invitem a créixer dintre seu."

Text "El valor humà de la pau" de Lluís M. Xirinacs
Angle Editorial