dijous, 18 de setembre de 2014

Conte de poetes esquerps

Volia fer l'amor amb un poeta però tots i cadascun raons declamaven. Que si la mètrica, que si la rima...Romanços i més romanços. 

Vaig voltar per tots els circuits, itineraris, trobades i recitals però amb la moda de combinar vi i poesia, el meu fetge se'n ressentia. 

Vaig llegir-los del dret i, sobretot, del revés.

La capçalera del llit, folrada de diccionaris i parèmies, es reblincava. El perill d'un allau de mots era imminent i les amigues em desaconsellaven aquella tossuderia de l'amor versificat. Jo les rebatia amb el mític encavalcament mentre elles m'acusaven d'haver llegit massa. 

Tot plegat no prometia un final feliç; que si la melangia cap aquí, que si l'existència cap allà. 

Elles, fins i tot les filòlogues, m'estiraven a abandonar la travessia de la pauta sil·làbica. 

Sempre més em quedarà el desig incomplet mentre d'amagat tusso estrofes i fumo rimes falses. 

5 comentaris:

joan gasull ha dit...

A tots ens queda sempre alguna assignatura pendent. Però mai és tard per aprobar-la

cantireta ha dit...

fEM UNA REVÀLIDA.... i una altra...i de pas un cafè després d'un recital? Ai, perdona, que sóc una dona i parles d'UN poeta ;-DDDD

xavier pujol ha dit...

Fumes rimes falses? Compte que poden ser addictives, sobretot si ho fas sense filtre.

Helena Bonals ha dit...

Fer l'amor amb un poeta és el mateix que fer-ho amb un físic.

Núria Pujolàs ha dit...

Joan...ha,ha,ha...estudiaré de valent!
Cantireta...poetes, homes i dones!...ha,ha,ha...
Xavier...sí, són ben addictives!
Helena...el físic calcula l'embastida, el poeta la imagina...;9