Miramelsmots

Coloms cabrons

2012-05-25T08:00:00.000+02:00

Som en una casa desconeguda. En marxem mentre seguim el vol, baix i lent, d’unes gallines blanques. Què passa?, preguntem als veïns. Algú ha robat els testos de totes les cases. Ens afegim al rebombori mentre les gallines es transformen en coloms. Coloms que condueixen el cotxe amb el qual ens estimbem. Coloms que tenen cara i cos d’humans però que són, sens dubte, coloms. Sortim il·leses de tot plegat. Algú m’abraça amb cara severa i la seva mirada em diu:

Mira que ho has fet malament fins ara, noia, però jo seguiré al teu costat.

I he de donar gràcies al fet que fa dies que no escolto el CD d’en Pau Riba amb la cançó que diu: “El colom de la pau s’ha cagat...”

Annamita

2012-05-24T08:00:00.000+02:00

Mite après per l'Anna al Vietnam.

Deixa'm

2012-05-23T08:00:00.000+02:00

"Quan un dolor és desconegut deixem de tenir força per suportar-lo, perquè ignorem com és d'intens: només veiem la lluita, i tenim l'esperança que més endavant tornarà a començar una vida més plena. Quan sabem com és, però, voldríem aixecar les mans per implorar misericòrdia i dir amb estupor i fatiga: «Prou!». Veiem anticipadament tots els estadis dolorosos pels quals haurem de passar, i sabem que després hi ha el no-res."

Deixa'm
Marcelle Sauvageot

Traducció de Xavier Pàmies

Vocabulari "Diari d'hivern"

2012-05-22T08:00:00.001+02:00

Diari d'hivern

2012-05-21T08:00:00.000+02:00

"Els incomptables destrets en què t'has trobat al llarg de la vida, els moments desesperats en què has sentit una necessitat urgent i irresistible de buidar la bufeta sense que hi hagi cap lavabo a prop, les vegades en què t'has trobat en un embús de trànsit, per exemple, o assegut en un metro aturat entre dues estacions, i el pur martiri d'obligar-te a aguantar-te. Aquest és el dilema universal del qual no parla mai ningú, però tothom s'hi ha trobat un dia o altre, tothom ho ha passat, i si bé no hi ha cap exemple de patiment humà més còmic que el de la bufeta a punt d'explotar, t'estimes més no riure d'aquests incidents fins que no has aconseguit orinar ―ja que, ¿quina persona que tingui més de tres anys pot voler pixar-se a sobre en públic? Aquest és el motiu pel qual no oblidaràs mai aquestes paraules, que van ser les últimes paraules que va dir a un dels teus amics el seu pare moribund: «Recorda-ho, Charlie», va dir, «no deixis passar mai una oportunitat de pixar». I així la saviesa secular passa d'una generació a la següent.

Diari d'hivern

Paul Auster

Traducció d'Albert Nolla

Globus que pesen

2012-05-18T08:00:00.000+02:00

Érem en una trobada sociocultural en una gran ciutat: potser una fira o una mostra. Al principi semblava una localitat catalana però a mesura que el somni avançava l’accent també variava. Hi havia nens inflant els globus que regalaven als estands. Molts globus, molts infants. Els globus s’enlairaven, lliures, vermells, aliens al futur pes de les seves panxes. I quan les rialles s’inflaven de vermuts i gins tònics, els globus, que ara eren cent vegades més grans, i no se sap com havien guanyat molta i molta densitat, aterraven sense cap tria de lloc, al bell mig del mar, dalt dels terrats, damunt les bicicletes. Aixafaven, aplanaven, malmetien. Marfonien els espectadors que, esperançats, esperaven que hi hagués demà.

Somni pocs dies després que a les notícies parlessin de la commemoració del 75 aniversari de l’explosió del dirigible Hindenburg.

Dins d'una campana de vidre

2012-05-17T08:00:00.000+02:00

Normalment no escric diverses frases d'un mateix llibre, com a molt poso la cita i el vocabulari...però permeteu-me que faci una excepció amb "Dins d'una campana de vidre" i us deixi un altre fragment tan màgic, musical i oníric com el següent:

" Em vaig enfonsar en un laberint de silenci. Tenia els peus coberts de pèl, la mà de cuir, les cames embolicades per un cotó plegat en acordió, lligades amb fuets de seda. Duia una pell de ren al pit. No tenia veu. Sabia que, com el ren, encara que en aquell moment em clavessin el ganivet ni tan sols sospiraria."

Dins d'una campana de vidre

Anaïs Nin

Traducció de Ferran Ràfols Gesa

Quan la responsabilitat també es divorcia

2012-05-16T08:00:00.000+02:00

Us convido a llegir l'article d'opinió:

Quan la responsabilitat també es divorcia Quan la responsabilitat també es divorcia

Poefesta-recital-tumult!

2012-05-15T08:00:00.001+02:00

Divendres 18 de maig a dos quarts de vuit del vespre.

A Le Jardin. Café Poétique Bar à vers

C/ Bordeus, 31, Barcelona, 08029

Hi intervindran, si fa no fa, i si molt convé simultàniament:

Luz Alonso, Annie Bats, Dante Bertini, Javier Caballero, Lluís Calvo, David Caño, Roc Casagran, Misael Alerm, Meritxell Cucurella-Jorba, Marta Darder, Catalina Girona, Carles Hac Mor, Carles Lapuente, Miquel Àngel Marín, Ona Mestres, Gemma Peres, Rosa Pujol, Begonya Ricart, Ester Xargay, David Ymbernon, Núria Pujolàs i etcètera.

I també, presentació de la revista

I N C O N F O R M I S T E S núm.19 a càrrec de:

Ariadna Arrufat Fargas, Carles Morell Alsina,

Paula Alba Rodríguez Fajardo i Sara Castillo.

Perill

2012-05-14T08:00:00.001+02:00

Necessito una femella

2012-05-11T08:00:00.000+02:00

Va entrar decidit i

va etzibar-li,

mirant-li als ulls,

clarament,

sense avergonyir-se.

―Necessito una femella.

Aquella frase

tan rotunda

em va resituar:

era en una ferreteria.

Recordatori

2012-05-10T08:00:00.000+02:00

Us recordo que el dia 17 de maig a les 19h presentarem el llibre "El llac de les ànimes" de l'escriptor Vicenç Ambrós a la llibreria La Gralla (de Granollers) on espero que també hi hagi alguna sorpresa preparada.

I qui vulgui allargar la festa us proposo continuar-la a la inauguració de l'exposició APARAULART impressions digitals. Un XouART que es farà a les 20:45h al Bar Restaurant Milk Cafè (C. Girona, 4-Granollers). Un petit “tribut - homenatge” a tots els artistes i persones vinculades al món de l’Art de Granollers. Estaran representats per una persona amiga o vinculada a la ciutat en cada modalitat de l’art escollit en 10 quadres i uns audiovisuals. Hi haurà en directe diferents propostes artístiques que duran a terme els representats en els quadres així com d’altres que us hi vulgueu afegir. L'acte durarà aproximadament una hora. Inclourem a l'acte una passada d’imatges d’en GORDINI, en PACO MERINO i el grup de música KANAVIS.

Apadrino BURSADA

2012-05-09T08:00:00.000+02:00

Gràcies a en Víctor Pàmies m'he assabentat que avui apadrinem paraules en l'acte homenatge de la catosfera a l'Any de la Paraula Viva que commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Apadrino BURSADA ja que l'he apresa tot llegint Pere Calders (de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement).

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans:

Bursada:1 f. [LC] Estirada, empenta, acció qualsevulla, violenta i momentània. Li arrancà el collar d’una bursada. 2 [LC] de bursada loc. adv. a) D’un cop. Es va aixecar de bursada i se’n va anar. 2 [LC] de bursada loc. adj. b) Sense perseverança. Són gent de bursada.

Entrevista a Lluïsa Oller

2012-05-08T08:00:00.000+02:00

Per a mi és un autèntic plaer haver pogut entrevistar a la Lluïsa Oller i m'agrada compartir-ho amb vosaltres.

Orientals - Núria Pujolàs entrevista a Lluïsa Oller

Anaïs Nin

2012-05-07T08:00:00.000+02:00

"Els seus ulls buscaven el que estava trencat, gastat, pansit, fragmentat. Els objectes complets l'entristien. Què se'n podia fer, d'un objecte sencer? Posar-lo en un museu. No tocar-lo. I en canvi, un paper estripat, un cordó de sabata sense el seu doble o una tassa sense platet eren commovedors. Els podies transformar, els podies convertir en una altra cosa. Un tros retorçat de canonada. Meravellós, aquest cistell sense nansa. Meravellosa, aquesta ampolla sense tap. Meravellosa, aquesta capsa sense clau. Meravellós, el mig vestit, el llaç sense barret, el vano on falta una ploma. Meravellós, aquest suport de càmera sense càmera, aquesta roda solitària de bicicleta, el mig disc fonogràfic. Fragments, mons incomplets, parracs, detritus, els finals dels objectes i el principi de les transmutacions."

Dins d'una campana de vidre

Anaïs Nin

Un hort anàrquic

2012-05-04T08:00:00.001+02:00

Comparteixo aquest text que ha estat premiat al 22è Premi literari Sant Jordi convocat per la Biblioteca de Les Franqueses del Vallès i aprofito aquest aparador per demanar disculpes pel fet de no haver pogut ser-hi a l'hora del repartiment.

Un hort anàrquic

Com que cada vegada hi ha més persones que conreen horts ecològics crec que és el moment. Potser el meu grau de maduresa encara no està prou avançat per dedicar les hores i hores que un repte així precisa. Com que recentment he llegit la magnífica novel·la de Joan Sales, “Incerta glòria”, he pensat que, en comptes de fer un hort ecològic, faré un hort anàrquic. Només li donaré menjar i beure perquè bé que bevien i menjaven, oi, els anarquistes? Confiaré en una anarquia natural, llibertat total, sense estat.

Agafo el càvec i faig rengleres. Ja sé que això de les fileres potser no és prou anàrquic però ho faig pel seu bé, perquè quan regui l’aigua pugui arribar a tothom i ningú es pugui queixar de repartiments desiguals. Començo a notar el que en Joan Sales en diu el perfum aspre com d’aixella de pagesa jove. Planto el planter. Uns quants enciams, dos o tres mates d’api, uns porros, unes cols i uns pebrots perquè no se’m pugui acusar que em falten pebrots.

I un dia i un altre rego, observo, fins i tot els parlo. Els parlo amb brevetat (ja que el temps no m’és sobrer); sense proclames ni proselitisme; amb el que podrien ser manyagues verbals. Tan sols els desitjo que siguin plantes prolífiques però sense obligar-les, per tal que se sentin lliures, que facin el que vulguin. Que ningú es pensi que una servidora és qui duu el pòndol de l’hort! No, no! L’hort va sol.

Algunes herbes agosarades voltegen els enciams però ells, tossuts, segueixen creixent, ufanosos, cap a munt, amb fermesa i tendror. Els observo en silenci i m’alegra veure’ls tan cofois ignorant la catifa de trèvols que van envoltant-los pertot arreu. No hi intervinc. Només els dono el que és bàsic: aigua i esperança. Una esperança subtil i camuflada com un enganyapastors damunt l’arena.

I un dia i un altre rego i miro. Rego i contemplo fins que em trobo amb la ingrata sorpresa. Algun carallot -digueu-li ocell- s’ha menjat les fulles dels enciams que han quedat més foradats que les parets d’alguns edificis durant la Guerra Civil. Buf! Com he de reaccionar ara? No puc pas empipar-me amb la natura i els seus tan naturals efectes col·laterals.

Consulto si hi ha remei a alguns pagesos dels encontorns. Els més grans em diuen que hi posi una xarxa que cobreixi tot l’hort. Ja hi som, la primera resposta passa per coartar-los la llibertat, per posar una xarxa que els tapi la vista, el sol, que els oprimeixi. No puc pas tenir un hort anàrquic seguint aquests principis.

Hauré d’anar a cercar alguna proposta que pugui ser un xic més imaginativa. La veïna em diu que hi posi un espantaocells. No m’he atrevit a dir-li que és un hort anàrquic i, per tant, no puc pas posar-hi la policia al primer conflicte que sorgeix. Li segueixo la beta i continuo preguntant fins que em trobo amb aquell músic que conec des de la festa major de l’any passat. Com és que encara no se m’havia acudit? Em recomana que posi CD’s penjats als arbres que tinc al voltant de l’hort. Es veu que amb el moviment i el reflex del sol en els CD’s els ocells s’espanten i passen de llarg. Té raó; ja fa temps que havia vist aquests estris penjats de les branques dels arbres i encara no havia deduït quina era la seva funció. L’endemà faig neteja del despatx i penjo uns quants Cd’s.

Passa un dia i un altre. Rego i observo. Sembla que al final aquest remei ha funcionat. He hagut de substituir els enciams inicials morts a les trinxeres per uns altres que estaran, també, a primera línia, esquivant els atacs aeris gràcies a l’ajut d’aquests estris moderns.

Justament ara, quan em semblava ser cada dia més a prop del triomf de l’anarquia, se m’acut canviar els horaris de visita a l’hort. Hi vaig de bon matí, quan el sol encara no s’ha cansat. Davant meu trobo aquell espectacle dantesc. Hi ha un ocell dalt de la tanca. Duu una espècie de necesser minúscul d’on treu: un raspall de becs, unes pintures d’ulls d’ocell i unes pólvores per empolainar-se. S’està mirant amb el mirall del CD i va fent petits moviments de la testa per veure si es veu totes les plomes a lloc. Aquesta sí que és bona: resulta que sense voler he obert un centre de bellesa al jardí i a cap ocell se li ha acudit ni preguntar-m’ho ni pagar cap lloguer, encara que fos modest!

Ja ho diu el pare de la Trini a la novel·la: “¡Era tan bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no havia intentat dur-lo a la pràctica!”

Vocabulari de "El llac de les ànimes" de Vicenç Ambrós

2012-05-03T08:00:00.000+02:00

Tres activitats

2012-05-02T08:00:00.000+02:00

M'agradaria convidar-vos a 3 activitats:

1. La lectura d'un article que és més de participació que d'opinió: Escric sola...m'ajudes?

(Per cert al diari digital www.vallesoriental.com busquem l'anònim que va escriure "Banc Estaquirot" a l'article on canviava un adjectiu per dues entrades al teatre. Banc Estaquirot guanya les dues entrades a Teatre de Ponent )

2. Presentació del llibre "El llac de les ànimes" de l'escriptor Vicenç Ambrós a la llibreria la Gralla (Granollers) el dia 17 de maig a les 19h (a càrrec de la Núria Sagués i una servidora)

3. Entrevista a VOTV (Vallès Oriental Televisió: www.votv.cat) demà dijous a les 21h o les 23h entre una servidora i la Lluïsa Oller, una dona intel·ligent, amb sentit de l'humor i amb un cor de mida XXL.

I ja no us atabalo més...que tingueu un dia esplèndid!

Concís

2012-04-30T08:00:00.001+02:00

Paraula que senyalitza la brevetat precisa.

(amb la col·laboració en el disseny de la Lola).

Poesia

2012-04-27T08:00:00.000+02:00

Vaig sentir la frase a l'obra de teatre "Una idea d'Europa" interpretada per l'Òscar Intente i molt recomanable i deia:

"La poesia és la música del pensament."

I m'encantaria tenir el do de musicar el meu pensament tot escrivint poesia.

Pèscula

2012-04-26T08:00:00.000+02:00

Estri destinat a mesurar el pes, el cul i l'A.

(Paraula inventada per la Lola, lletres fetes per ella...
una servidora només hi ha posat la trista definició.)

Res és

2012-04-25T08:00:00.000+02:00

Em pica el cap

em rasco el braç

si les dents et suen

em comprendràs.

El llac de les ànimes

2012-04-24T08:00:00.000+02:00

«―Heu vist mai a morir algú?―va preguntar sense cap intenció de concedir-me el torn de rèplica―. La respiració s'alenteix, els músculs de la cara es contrauen, les parpelles es desclouen i els pulmons alliberen l'última exhalació. La pell, esblanqueïda, es distén i s'encalma. Les faccions del rostre esdevenen més suaus, la maquinària de l'organisme s'atura gradualment i el cos s'adorm en el moment de tancar els ulls. Llavors comença l'inevitable i darrer viatge de l'ésser, un periple inherent a la pròpia vida. La carn es consumirà, els ossos es tornaran pols i l'oblit, algun dia, ens enterrarà.»

El llac de les ànimes

Vicenç Ambrós i Besa

Anoteu a les vostres agendes:

17 de maig a les 19:00h

presentació del llibre

"El llac de les ànimes"

de l'escriptor Vicenç Ambrós i Besa,

a la llibreria La Gralla (Granollers).

Presentació a càrrec de la blogaire Núria Sagués i

d'una tal Núria Pujolàs (àlies Miramelsmots).

Un intent de conte

2012-04-23T08:00:00.000+02:00

Avui...

Sant Jordi...

el millor dia de l'any...per dir t'estimo, per llegir, per passejar, per estimar, per donar gràcies, per ser-hi, per mirar i remirar, per alegrar-te pels amics i amigues que signen llibres, per emocionar-te pels qui et van ensenyar a llegir la vida i ja no hi són, per abraçar, per recitar, per aplaudir, per olorar la rosa o les roses o el desig de roses, per acaronar el llom d'un nou llibre, per dir:

estic enamorada.

Un dia excel·lent per regalar-vos un dels meus contes preferits, d'aquells que no guanyen premis per molt que t'hi presentis però que te'ls estimes igual que als altres fills (pseudo-literaris, esclar!). Aquí el teniu:

Mirada secreta

La Mònica tenia hora demanada a l’oftalmòleg: avui era el dia de la cita. Primer va passar pel supermercat a comprar quatre coses. Allà va saludar a la Vanessaque, a l’hora de pagar, va regalar-li unes olives. Mai l’havien obsequiat amb un regal similar. El fet que, a més, fossin farcides vaticinava que seria un gran dia.

Es dirigí cap a la clínica especialitzada. A la zona alta de Barcelona es va veure obligada a aparcar en el pàrquing d’aquella clínica luxosa. Va seure en els sofàs còmodes de la sala d’espera. Mirava, encuriosida, el seu voltant. Pensava en els balls de saló que podria organitzar en aquell espai diàfan. La decoració era tan neutre que fins i tot notava la carícia de l’asèpsia. Era com la recerca de la impossible puresa medicinal. Va llegir la revista que editava la pròpia entitat mèdica; li hagués agradat ser-ne la redactora. La seva malaltia visual li permetia llegir sense problemes.

Feia setmanes que havia detectat la seva anomalia a l’iris verd. Recorda quan es va llevar de somnis remoguts i, en mirar-se al mirall, va observar una figura humana, perfectament dibuixada en l’ull dret. Va imaginar que era la continuació d’aquell somni estrambòtic. No li va donar més importància. Quan era a punt de marxar a la feina, va entrar d’una revolada al lavabo per perfilar-se els ulls. Va veure que aquell perfil continuava on l’havia vist a primera hora del matí.

Es dirigí a l’escola. Era mestra dels més petits. Allà es trobà amb la gosadia alegra dels que encara diuen, sense filtres, el que pensen. En Pau, un nen de la classe de P4, li va assenyalar la cara i li va preguntar:

―Què és aquest ninot que duus dibuixat a l’ull?

Ella feia temps que havia après a posar-se en la pell dels infants. Espontàniament va explicar un conte màgic que va seduir a la quitxalla. Els deixà embadocats al mateix temps que evitava respondre a en Pau.

Començava a ser conscient que tenia un problema però no sabia pas com resoldre’l. Es relaxà. Intentà suavitzar la duresa de la seva panxa, on els nervis lluitaven per guanyar terreny.

Durant la resta del dia, fora de l’escola, va passar inadvertida ja que combinava el fet de posar-se ulleres de sol amb treure-se-les quan coincidia amb aquelles persones que no et miren als ulls quan et parlen. En coneixia uns quants que, mentre enraonaven, enfocaven el cap ben amunt com si cerquessin una aprovació divina a les seves paraules. Uns altres, tendien a mirar cap avall; com si a cada pas comprovessin l’eficàcia de l’enllustrador de sabates. D’altres, senzillament anaven massa ocupats per veure-la. I si en algun cas algú li mirava els ulls, per descuit, posava aquella cara que intenta fer la majoria de gent quan copsa que al seu interlocutor li ha quedat un moc enganxat al nas.

La prova de foc vindria al vespre quan sopés amb el seu marit. Però va ser molt més fàcil del que es pensava: el seu espòs feia temps que vivia amb ella com qui condueix i mira tota l’estona pel retrovisor. Els seus esplèndids ulls verdosos van passar ben desapercebuts.

Va aparcar tots aquests pensaments en el moment que l’optometrista va cridar-la. Va entrar a la consulta. Van prendre-li mides dels ulls. Tot estava dins dels paràmetres de la normalitat. A posteriori va atendre-la el metge especialitzat en malalties oftalmològiques minoritàries. La diagnosi era clara: tenia un ull il·lustrat.

Va explicar-li que la medicina intentava investigar aquesta afecció de la vista però com que només la patia un de cada dos milions de persones, no s’hi destinaven mitjans econòmics. En aquell moment el seu cap va fer una regla de tres. Si a Catalunya érem uns set milions, hi havia, pel cap baix, unes tres persones que estaven en la mateixa situació. De seguida va pensar:

―Com podria trobar-les?― era una tasca impossible i, d’entrada, va descartar-la.

Va sortir de la consulta amb el cap cot i optà per esperar algun modest miracle que la retornés a la seva normalitat.

Aquell dibuix incrustat enmig de la seva nineta era el d’un home que portava un maletí, d’aquells on hi cap un ordinador portàtil. No era ni guapo ni lleig però alguns cabells blancs i el seu posat tranquil el feien interessant. Ella no va atrevir-se a explicar-ho a ningú però coneixia aquella imatge, era en Gerard, el seu amant.

Només entenia aquella situació des del sentit figurat de dur un amant clavat a l’ull però no se’n sabia avenir que pogués fer-se realitat d’una forma tan evident. En el seu cas ningú podia dir-li que tenia una palla a l’ull sinó que hi tenia un home, al bell mig, tot el dia, que havia entrat, sense demanar cap mena de permís, en un dels sentits més importants, la vista.

Encaixava amb aquells milers de cançons i pel·lícules romàntiques on descriuen com la persona, enamorada i angoixada alhora, veu al seu estimat a tot arreu. En el seu cas era cert d’una manera ben fotuda ja que, mirés el que mirés, tenia el contorn del seu amant que li delimitava el paisatge. Si mirava el cel, retallava els núvols, sense cap esforç, amb la silueta d’en Gerard. Si feia un pastís, no li calia cap motllo ja que en veia el retall de l’amant envoltat de maduixes amb nata. Només quan dormia deixava d’entreveure’l. Mai l’havia vist tant sovint i mai l’havia sentit tan lluny.

Començava a desesperar-se i acceptar que la resta de la seva vida viuria amb aquell secret anguniós, tota sola o millor dit, acompanyada de mirades furtives i d’una presència buida, només dibuixada, sense les converses de fum que compartien ni l’olor aspre dels seus dits.

Sonà el mòbil. Era ella, la Mercè, la dona d’en Gerard. Els convidava a dinar. Evidentment la Mercè no en sabia res de tot plegat: ni de l’aventura amorosa ni del seu ull en versió “il·lustració de còmic”, amb el seu marit de protagonista principal.

La Mònica va confirmar la seva assistència a l’àpat però els explicà que hi hauria d’anar amb ulleres de sol per un problema de conjuntivitis que li generava molèstia a la llum. Excusà el seu company ja que aquell dia tenia unes regates inajornables – era paleta i havia de preparar-les perquè el dilluns hi pogués anar el lampista-.

Pensà que la vida, més que un teatre, a voltes és com un conjunt de titelles fabricades sense el responsable del bon gust. I amb una valentia tirant cap a fresca va dirigir-se a casa d’en Gerard i la seva muller, la Mercè.

Allà l’espectacle, com era de preveure, fou dantesc. Ell simulava una relació freda i més neutral que la decoració de la clínica oftalmològica. Ella, la Mercè, era la dona més encantadora que mai havia conegut. Li van permetre que fes el paper de convidada que observa i a qui no se li permet col·laborar en res. Aquell dia estaven amarats de la màgia de servir-la, de tractar-la amb la màxima hospitalitat. Era un regal on tothom hi guanyava: qui servia, per regalar amorositat en totes les atencions i qui rebia, per sentir la gratitud adequada.

La Mònica es limitava a observar darrera les seves ulleres fosques. Veié com tota la feina de la casa era feta per la dona del seu amant, la Mercè. El tracte d’en Gerard era governat pel regne de la indiferència. Ell, relaxat en la seva poltrona, ignorava el cronograma de tasques que la seva dona realitzava amb eficiència desbocada. La Mònica se sentí incòmode. En aquell instant la seva felicitat era més petita que els canapès que decoraven la taula. Se sentia tan encongida que no li cabien ni els escrúpols. Les arrugues del front de la Mercè confirmaven que no havia rigut gaire fins llavors.

Al final d’aquell estrany àpat li caigué una llàgrima fugissera. Era tan espessa que concentrava el dolor de totes les dones del món que no han tingut l’opció de triar. Amb parsimònia i certa coqueteria enfundà les ulleres de sol.

Vallès vs Vallès

2012-04-20T08:00:00.000+02:00

19 d'abril. 20:30h. Casal l'Esquerda (Granollers). Recital poètic Vallès vs Vallès amb: Roc Casagran, Xavier Grimau i Josep - Ramon Bach amb l'equip occidental i l'Esteve Plantada, en Santi Montagud i en Joan Gener Barbany a l'equip oriental.

Descric i marco en cursiva el que he manllevat dels poetes d'orient i occident.

Tothom es coneix. Estic passatgerament sola: jo i el got de ratafia. Tafanejo joventut. Espero el combat de la mètrica masculina. Els assemblearis no signen ni es persignen. Olives de la recepta d'en Tísner. Pamflets amb olor de cervesa. Mirtils, aranyons o la infusió del dia. L'amor incondicional acompanya la prosa del poeta. Dissabte intensiu: Barça-Madrid. He llegit el teu nom que mirava amb ulls d'un altre color, magenta, perla. La llibertat m'ocupa un vers, sense claudàtors. Tot rima dins del cotxet. Nen ros que no dorm. És mascle o és mescla? La necessitat no és opaca. Esclar. Us tapo? Destapa't que toco el clàxon. Puntuals en la tardesa, encesa de minuts escadussers. No va. El micro no va. Ara sí. Comença. La coure hi és, ha vingut; és una cervesa. Displicent. Musa tèbia. Els teus núvols prenyats. Eugeni Xammar. Cap carrer sense el seu poeta. Infern de franquícies horteres. El rumiar pesat de la nevera. Llibres, per si de cas, per tot arreu. Els poetes anònims seran enterrats a la fossa comú.

Sabeu què? Que com ha dit el poeta Xavier Grimau (del grup musical La Batzuca, si no ho he entès malament):

Ni xurros, ni croissants: polígons catalans.